Opinió

El mirall dels països nòrdics

Mai no hi he viatjat. No serà pas per manca de ganes. En conec, però, algunes coses. Per haver-ho llegit. O pel que m’ha comentat algú que hi ha anat. Tothom en parla meravelles. Allò que -a casa nostra- ens pinten com "l’Estat del benestar" allà és realitat. En la vessant social, educativa, assistencial i política.

Ací és on em vull deturar. A Dinamarca, per exemple, és més fàcil parlar amb un polític que no pas anar en bicicleta. Per contra, a casa nostra, els drets de llibertat són molt limitats. Cal demanar permís per manifestar-se. Un "escrache" pacífic davant la casa d’un conseller -per posar un cas- pot comportar seqüeles disciplinàries.

Quan has de preparar un currículum laboral, has de filar prim. Després, vénen dures oposicions. En canvi, per esdevenir polític, cap problema. Puges dalt del tren i "tots anem-hi; hi ha lloc per a tota la gent". Sense limitació de legislatures, un es pot eternitzar en el càrrec. Fins i tot, sabent que el més babau fa castells.

Curiós, oi? La dita del "sou d’un ministre, les vacances d’un mestre i la feina d’un capellà" admetria el bescanvi del ministre pel polític. De forma general. Grans prebendes econòmiques, pocs maldecaps i, de tant en tant, un nul compromís amb l’electorat. Potser un exemple ben pròxim el configura l’atzucac actual de la política catalana. Ens hem convertit en el "fes-me riure" de tothom, per tot arreu. No n’hi ha un de sol que pugui posar-hi seny? No serà que primen actituds egocèntriques?

Per donar suport a la seva tasca, empraran la tàctica que "la millor defensa és un bon atac"… I ens rebatran tot dient que "qui no vulgui pols que no baixi a l’era". Una soterrada manera d’esquivar els cops. Volent capgirar la culpabilitat d’una gestió deficitària envers la figura del poble quan els demana explicacions.

Tornant a Dinamarca, un estudi de l’ONU el va definir com el país més feliç del món, al llarg de 2014. El motiu bàsic d’aquesta sentència sembla ésser en un mot inintel·ligible: "Folketinget" (el parlament). Qualsevol ciutadà hi pot entrar, sense permís. I veure com els seus representants "treballen". L’article 49 de la seva Constitució pauta que les sessions són públiques.

El "Folketinget" té més particularitats. Es troba a l’illa Slotsholmen, en ple centre de la capital. S’allotja al palau Christiansborg (antiga residència hivernal real). Sota un mateix sostre, aplega els poders executiu, legislatiu i judicial. A banda d’alguna dependència de la casa reial i l’oficina del primer ministre. Un cas únic arreu.

Fa deu mesos, vàrem conèixer la sentència dels assaltants al Parlament català (vuit d’ells, condemnats a tres anys de presó)… Recordem la data del 15 de juny de 2011. Sense voler justificar mai la violència, el tema no va acabar pas com el rosari de l’aurora! D’altra manera, al contrari que a Copenhaguen, vàrem ésser primera plana de la premsa mundial.

On vull arribar ?.. Doncs a una dita anglosaxona : "I have a dream" (tinc un somni). Aquell d’esperar i exigir una autèntica justícia, com Déu mana. Sense privilegis ni aforaments per a la classe política. Amb total agilitat i transparència. Que respecti el principi d’igualtat. I que pensi en el poble sobirà…

Realment, demano massa? Al cap i a la fi, ells -els polítics- són persones normals i corrents. Com qualsevol de nosaltres.

To Top