Aquesta és la clau del futur d’Espanya. I de Catalunya, contaminada pel mateix virus als llocs més insospitats. Acabar amb el postfranquisme. Estrenar la democràcia, després d’haver esgotat la predemocràcia. I, amb una mica de sort, esdevenir un país seriós, amb coses tan serioses com un projecte de futur o una identitat compartida majoritàriament, que no és el cas. Això voldria dir, per exemple, acabar amb rucades com la del rei que no rep la presidenta del Parlament. Però també acabar amb els que volen saltar-se la llei a la torera, cosa perillosíssima, per molt que la llei sigui una trampa refinada. O acabar amb la corrupció sistèmica, massiva, una tradició tan espanyola, tan catalana, què hi farem. O acabar amb la misèria partidista del poder judicial. O amb la manipulació vomitiva dels mitjans públics (catalans inclosos, clar) i amb la dels privats, que funciona d’una altra manera, però porta al mateix lloc: a una democràcia d’ínfima qualitat. O reconèixer d’una punyetera vegada la diversitat cultural d’Espanya, i fer-ho sense mesquineses. O desenterrar els represaliats del franquisme. O reconèixer que al president Companys el van assassinar. O canviar d’una vegada els noms dels carrers d’algunes ciutats i treure alguns monuments. Coses així, algunes simbòliques, d’altres essencials. Repensar la bandera o l’himne, per exemple, no estaria de més…
Va essent hora d’acabar amb el postfranquisme i amb l’herència més rància i estructural del franquisme, més poderosa i persistent del que ens explica el conte amable i enganyós sobre les meravelles de la transició. Fins que no fem això, no ens en sortirem. Necessitem fer una autèntica revisió de consciència, de memòria històrica, de replantejament de les bases sobre les quals funciona un país. I després discutim si anem junts o separats per la vida, que no significa la fi del món ni en un cas ni en l’altre. O acabem amb el franquisme o acabarà amb nosaltres. És pur verí i ens està consumint.
