Tant se val si mirem la ciutat o el país, arreu trobarem situacions surrealistes. La nova nova aquí, a Terrassa, és que quinze policies locals han decidit querellar-se contra la Maria Sirvent, regidora de la CUP de Terrassa. En primer lloc, de proporcions i desproporcions. Els quinze policies corresponen al 7% del total del cos (dades del 2014). Ràpidament han rebut el suport d’altres companys, però no es pot ni comparar amb el suport i l’estima que ha rebut la Maria i l’assemblea cupaire, a Terrassa i arreu.
D’altra banda, que la resposta a un argument polític contrastat i àmpliament compartit sigui una querella és quelcom absolutament desproporcionat i ens hauria de fer pensar (encara més) en quin tipus de model policíac tenim a la nostra ciutat. En el nostre Far West particular, on la policia va de xèrif i s’ha sofisticat l’estratègia per fer callar les veus crítiques: si abans eren cops i intimidacions ara s’ha constituït una mena de Brigada Aranzadi particular que intenta judicialitzar la política. Algú creu que aquesta querella arreglarà la situació?
En segon lloc, bona part de la solució a aquest despropòsit és en mans d’en Jordi Ballart i del conjunt del PSC. Que expliquin (com ho feien en privat) per què van retirar la promesa electoral de dissoldre els GIE-GIP i quines pressions van rebre per fer-ho. Si opten per aquest camí, és a dir, per reconèixer que la revisió del model de policia local és cada cop més necessària i cada cop més urgent, no dubto que es trobin punts d’acord amb la CUP, ERC i TeC, així com amb d’altres agents socials i polítics de la ciutat. No hauria de fer por publicar la documentació del GIE i explicar quan es crea i en quin context. Contra les crítiques polítiques, justificacions polítiques. En canvi, si el que intenta és la mediació, és a dir, mantenir una neutralitat inexplicable, com si les dues parts fossin igualment culpables, aquí sí que no hi trobarà pas la CUP. Com si que et peguin i dir que t’han pegat fos el mateix.
Per últim i per evitar simplificacions, ni la querella és de la policia ni va només contra la Maria. M’explico: no és el conjunt del cos sinó una minoria amb excés de testosterona i amb molt mal estómac per digerir crítiques (dades del 2014, les dones representen un 13% del cos de policia). I no és contra la Maria sinó contra totes aquelles persones que defensem la llibertat d’expressió. Al cap i a la fi, res del que havia dit la Maria era nou: els moviments socials portaven ja molts anys explicant que a Terrassa hi havia una policia ingovernable. La diferència és que ara la reivindicació es feia des d’una nova posició: el ple de l’Ajuntament. Si no ens van aturar els seus cops, menys les seves denúncies. Perquè sabem que no estem soles: si ens en toquen una, responem totes.
L’autor és militant de la CUP Terrassa
