Han estat més interessants algunes reaccions que el gest per ell mateix. Una diputada de Podemos es va presentar al Congrés amb el seu nadó en braços. Un gest que té una certa dosi de "postureo" i de "politiqueo", evidentment, però que també constitueix una clara reivindicació de normalitat: tant de bo hi hagués homes que fessin el mateix…
Encara que sigui de tant en tant, encara que el Congrés tingui un servei per a bebès, encara que hi hagi moltes alternatives dignes, aquesta mena de gestos són necessaris. El mateix va fer temps enrere una senadora socialista. Més encara quan ens fixem en les reaccions. Un "lamentable" és l’opinió del fosc ministre Fernández Díaz. També destaca algun "impresentable", un "espectacle innecessari" o un "mal exemple" segons la diputada Chacón… Sorprèn tan poca capacitat per assumir amb normalitat el que hauria de ser normal i per entendre el missatge de fons, un missatge d’igualtat, de dignitat, de llibertat. El nou Congrés neix ja vell, en aquesta i altres matèries, ple de prejudicis i d’una evident incapacitat de mirar més enllà de les seves quatre parets i dels marcs mentals en els quals habiten ses senyories…
Per això l’anècdota del bebè diputat és alguna cosa més que una anècdota menor: recorda claríssimament que hi ha molta feina per fer, si ses senyories estiguessin menys enfeinades salvant la pàtria que salvant el futur…
