Aquest és el punt en el qual molta gent, moltíssima, estem d’acord. Volem votar, en primer lloc, perquè ens hem cregut que som ciutadans lliures… i així és com en serem una mica més. En segon lloc, ens hem convençut que això només té una sortida sensata i viable: votar. Tota la resta és soroll gratuït. I molt segurament, no pararem fins que arribi el dia de votar a Catalunya. A partir d’aquí s’obren camins divergents, però el referèndum és imprescindible. Qui ho entengui, qui s’adoni que no hi ha cap altra sortida, és possible que tingui premi a les urnes. Qui continuï tossudament negant aquest dret, ho té francament fotut a Catalunya. I a la resta d’Espanya, també, tard o d’hora. Ja s’ho faran, per suposat. I això val per als que estan atrinxerats en la sagrada unitat d’Espanya, però també per als que es pensen que poden proclamar la independència sense un mandat democràtic clar i contundent. La solució, complicadíssima, és la democràcia directa en vena: la decisió dels ciutadans. Agradi més o menys als partits que la volen segrestar i manipular, que confonen les enquestes amb les votacions, que no estan disposats que la realitat els espatlli una bona maniobra tàctica, que només pensen en els seus interessos particulars… Fins que això no passi, seguirem marejant la perdiu i perdent el temps miserablement. Això ja no va que uns quants decideixin per tots, i de passada manipulin tots els mitjans de comunicació que puguin, sinó de sobirania popular, en el sentit més clàssic i clar: opcions i regles de joc clares, urnes i garanties. I res de vots no vinculants, que és la típica trampeta. Problema? No és tant Catalunya com que, si es comença per votar una cosa prohibida, se’n poden votar unes quantes més just després… I això sí que podria ser dramàtic, oi?
