L’esperpent català continuarà fins al final, fins al darrer minut. I, si arribessin a alguna mena d’acord in extremis, l’esperpent pujaria de categoria, directe cap al ridícul històric. Hem vist de tot, però encara podem veure més escenes surrealistes: això és el post-pujolisme, una llarga agonia en la qual es barregen la corrupció sistèmica, l’intent descarat i frustrat de fundar una mena de "família reial", una "catalanització" positiva en general però que no ha tingut manies amb algunes falsedats interessades, un domini quasi absolut dels mitjans de comunicació públics i privats… Aquí acaba aquest model de país, que comencem a veure que no anava enlloc. Això no invalida els arguments independentistes ni de bon tros deslegitima el catalanisme dels darrers cent cinquanta anys, però obliga a ressituar moltes coses. El camí no era tirar pel dret cap a la independència. I menys encara amb tanta feblesa, amb tanta improvisació, amb tanta confiança en el "pensament màgic". Ara caldrà buscar altres camins i de passada refundar la política catalana, que no dóna més de si, com l’espanyola: massa italianitzada, massa poc seriosa i rigorosa, massa tancada en el seu món a part.
Les convulsions d’aquestes setmanes i la dilapidació de tot el capital polític acumulat en els darrers anys semblen i són un desastre, però també obren oportunitats per fer canvis. A les urnes, sí, però no només a les urnes: aquest és un país amb una política viciada i, si no es canvia la política, no es canviarà mai el país ni estarà mai a l’alçada de la idea que té d’ell mateix. Veurem en els propers mesos fins a on som capaços d’arribar i fins a on ens deixen…
