Vista la il·luminació de Nadal dels carrers de Terrassa, queda clar que la ciutat, per tota mena de raons, ha renunciat a convertir-la en un plat fort d’aquest cicle festiu. Des dels experiments anteriors a la mateixa crisi, amb unes estrelles que per estalviar havien de durar anys i que al cap de pocs mesos van acabar en un abocador descontrolat, fins a aquesta lluminària espantadissa de leds situada de manera molt esparsa pels carrers, els llums de Nadal dels carrers han deixat d’il·luminar.
No me’n queixaré pas. Les raons són diverses, i no les puc pas saber totes. Hi pesa des d’una concepció acomplexada de les festes pels seus orígens religiosos i que ha acabat eliminant la major part de la simbologia tradicional nadalenca en nom del respecte a la diversitat, passant per una crisi econòmica sense precedents que ha obligat -assenyadament- les administracions públiques a reduir les despeses en qüestions fútils. Insisteixo que no discutiré ara ni una cosa ni l’altra, per molt que pensi que confondre tradició popular amb la fe religiosa és un error, o que hi hagi estalvis que s’acaben menjant les estovalles.
Al contrari. Que l’administració pública, en aquest cas la municipal, es retiri de la tutela de les celebracions populars em sembla un progrés. Va ser Chesterton qui ironitzava -amb tota la raó i ja fa molts anys- sobre una suposada societat hedonista que, paradoxalment, necessitava que fos l’administració pública qui li organitzés les festes i hagués d’empènyer la gent a participar-hi. Encara que, sobre aquest punt, em queda una qüestió per valorar. Em refereixo a si el criteri de la retirada de l’administració de les celebracions populars és general o, en canvi, si és selectiva. Estaria bé saber quina és la destinació -i amb quins criteris es fa- dels pressupostos públics a les diverses festes populars. En canvi, el que em sembla clar és que, si és cert que som una ciutat viva i participativa, ha de ser la mateixa societat civil organitzada la que ha de saber donar vida a les diverses festes i tradicions populars, prescindint cada vegada més dels suports públics i buscant-ne de privats. Res més respectuós amb la diversitat que la proclama “qui vulgui festa, que se la pagui”, de manera que ni a ningú se l’obligui a finançar una festa en què no participa ni, encara menys, a haver-hi d’assistir.
Si aquest fos el criteri, i tornant a les festes de Nadal i a la seva il·luminació tradicional, ara mig a les fosques, el dia que el comerç local recuperi l’alegria d’altres èpoques segur que farà un més gran esforç -perquè podrà- per il·luminar els carrers. Entretant, el que veiem són iniciatives voluntarioses individuals -com l’esperat aparador de cal Paloma- o col·lectives, com els exitosos trenets que conviden a circular per les zones comercials de la ciutat. I la ciutat també fa Nadal gràcies a la Fira de Santa Llúcia, ben lluïda, al pessebre del Raval i, sobretot, als de l’Agrupació de Pessebristes a la catedral, o a la cavalcada de Reis del CC el Social. I els carrers del centre són tan plens que potser ja els calen més llums. En canvi -i proposo la idea sense que l’Ajuntament m’hagi de contractar com a assessor-, qui sap si amb una bona il·luminació de Nadal, original i esplèndida, molts terrassencs no descobririen els encants de la Plaça Nova o voldrien passejar per tota la Rambla per veure’n la seva espectacularitat? Això sí -insisteixo- sempre que la iniciativa fos privada i no pública.
I molt bon any a tothom!
