En la vida i especialment en la política, molts prefereixen negar la complexitat abans que afrontar-la. Reclamen un repertori de respostes infal·libles en entorns on res és massa previsible. Fan dogma de programes polítics elaborats en laboratoris benintencionats que xoquen una i altra vegada amb la realitat. Perquè no acceptem d’una vegada que la política ha de gestionar la complexitat més que amagar-la o negar-la? Ara que tant parlem d’entorn VUCA (“Volatility, uncertainty, complexity and ambiguity”) per al món de la tecnologia i de l’empresa, per què no admeten que també necessitem polítics capaços de moure’s en aquests entorns VUCA que canvien acceleradament?
La política no necessita idees fixes, necessita talent capaç d’afrontar la complexitat. Gent amb capacitat de construir criteri a mesura que els esdeveniments ho reclamen i gent amb capacitat d’anticipar visions poderoses en contextos de canvi. També requereix gent de talent i de valors, que exemplifiquin en les seves trajectòries i el seu tarannà el que prediquen. Demanem als polítics respostes que no tenen i els exigim que siguin coherents amb respostes que no tenen o que no s’ajusten a la realitat. Millor seria demanar als polítics quines són les preguntes, quins són els valors i què avala el seu lideratge. Millor demanar-los de qui aprenen i a qui escolten que no pas obligar-los que improvisin solucions de tres rals per a coses que no són fàcils de resoldre.
La política és pactar més que enrocar-se. Si ningú cedeix, no hi ha govern, no hi ha flexibilitat, no hi ha opcions. Les coses complexes requereixen respostes complexes. Desconfiem dels polítics que recepten simplismes a la complexitat, són simplement populistes, demagogs. Les societats madures accepten la complexitat i encarreguen als seus polítics que resolguin la complexitat des del talent i des d’uns valors bàsics compartits. Ni en la ciència ni en l’empresa ni en la vida privada, es resol la complexitat des de la inflexibilitat, per què reclamem doncs als polítics que no puguin canviar de criteri, que siguin dogmàtics de les seves paraules conjunturals?
L’honestedat política no està a no canviar, està a argumentar bé els canvis i a mantenir-se fidels a uns valors bàsics. Política és pedagogia, deia Campalans. La resta és teatre mediàtic i és politiqueta de partit. El món sempre ha estat complex, però ara ho és més. Tenim un món que canvia més acceleradament que mai, que és transparent com mai i que es mou en una escala global. La complexitat del nostre món necessita noves síntesis polítiques en camps tan difícils com la creació d’ocupació enmig d’una revolució tecnològica que robotitzarà una gran part del mercat laboral. Necessitem una nova síntesi operativa i urgent per salvar el planeta d’un escalfament global que ja percebem tots sense necessitat de ser experts. Necessitem una nova síntesi que expliqui com es pot mantenir una salut universal per a tothom quan la salut es sofistica i esdevé extraordinàriament eficaç però és extraordinàriament cara. Necessitem algú que proposi una solució a unes pensions de jubilació en societats on la gent viurà aviat entre noranta i cent anys. Tot això, i molt més, no és fàcil de resoldre amb discursos de sopars de duro. Tot això és complex i requereix polítics amb talent i valors.
No resoldrem la complexitat amb una política desprovista de talent. Ens queixem dels polítics però ho posem molt difícil per fer de la política una opció atractiva. Paguem malament el talent que es dedica a la política, els tractem com a predelinqüents i els neguem tota privacitat. És obvi que hi ha hagut massa polítics corruptes que han fet molt i molt mal i que cal ser molt curosos amb la gestió pública, però o facilitem que retorni el talent a la política o no afrontarem mai la complexitat del nostre món.
El problema de la complexitat és que no es dissol amb el decret d’un populista, al final emergeix i cal gestionar-la. Necessitem talent per donar respostes complexes a la complexitat. De populistes de resposta simple, ens en sobren.
