Ja no sabem quan comencen les rebaixes. No, la culpa no és del pols entre la llei catalana (sempre tan intervencionista) i l’estatal (que ofereix barra lliure). El fenomen té una altra explicació: la devaluació interna que ens estan imposant. El "Black Friday" són unes rebaixes. Els preus especials, ofertes, setmanes, quinzenes, ofertes "IVA zero" i altres invents van en la mateixa direcció: vivim en un estat permanent de rebaixes. Som el país del "low cost", el país dels "chollos", dels descomptes, de les promocions… Algú, amb ganes d’enganyar-nos, dirà: fantàstic, així és com funciona el mercat, la sàvia llei de l’oferta i la demanda, el millor que podem fer és deixar que vagi sola i ens faci cada vegada més competitius… Romanços. L’única manera de fer rebaixes i descomptes és a base de rebaixar sous i condicions laborals: justament l’únic que els governs no regulen. Els lloguers dels locals no baixen. Els crèdits no tenen "quinzenes d’or". Les despeses de subministraments, tampoc. L’única manera d’ajustar costos és collar els treballadors. Cada rebaixa, cada oferta, és un pas més cap a la precarització del país sencer. Hi perden sempre els mateixos, que solen ser també els que busquen ofertes, preus "de derribo" i similars. Cada compra a preu de saldo és una rebaixa laboral en algun punt de la cadena, ja sigui a Espanya o a Vietnam. Així funciona aquesta meravellosa recuperació que ens venen com si fos un miracle, d’aquests que sembla que pots veure però no els podràs tocar mai: ens estem convertint en el regne del "low cost", tan atractiu sempre per al comprador, i això mateix ens està matant. La peça feble de la cadena és el treballador i, quan fa de comprador, no se n’adona: el que compra barat acabarà pagant-ho caríssim, però més endavant i d’una altra manera. Mentrestant, encara hi ha qui ens vol enganyar discutint si és millor la llei de rebaixes catalana o l’espanyola. Són el mateix: empobriment present i futur garantit al 100%. Un gran negoci, sens dubte, per a alguns.
