L’opinió pròpia deixa de ser-ho en el moment en què se la vol substituir i fer-la combregar amb l’opinió general construïda pels principals mitjans de comunicació a partir dels resultats de les eleccions del 20-D.
Acostumats com estàvem fins ara a ser governats per majories absolutes o suficients amb l’entesa entre el partit gran de torn i CDC o el PNB, ara s’esdevé que els resultats del 20-D han fet fora aquest costum -la pràctica de l’alternança del bipartidisme- i ha sorgit una situació nova, mai vista des de la Transició: ruptura del bipartidisme, no a les majories absolutes i emergència de dues forces polítiques, Podemos i Ciudadanos, que competeixen amb el PSOE i el PP.
El costum -allò que es repeteix una vegada i una altra- dóna una sensació de tranquil·litat i estabilitat en no admetre canvis i haver-hi continuïtat. Vet aquí, però, que, si a aquest panorama polític nou -cap partit pot governar sol, pluralitat de combinacions a l’hora de cercar majories i dificultats en la pràctica de la cultura de pactes-, hi afegim la situació política a Catalunya, és possible que el context general hagi produït a sectors del poder polític, econòmic i informatiu tal astorament que hagi estat aprofitat per crear una opinió general i dominant sobre la governabilitat de l’Estat i el problema polític de Catalunya. Les veus més altes d’aquesta opinió han estat el rei, Rajoy, Susana Díaz i els principals mitjans informatius.
Que les vivències dels ciutadans siguin inseguretat econòmica, incertesa laboral, que “l’economia sigui més aviat una amenaça que no pas una promesa de prosperitat” (M.A. García Vega), que la injustícia s’eixampli pel sentiment de precarietat per l’esvoranc cada cop més extens entre productivitat i salaris a causa de la reforma laboral, per la fractura profunda de la desigualtat de rendes i oportunitats, per la riquesa que uns acumulen a costa de la pobresa dels altres; que la corrupció s’hagi instal·lat en el si de les institucions… Tot això sembla no importar res. Ara, la principal preocupació d’aquestes veus és la unitat d’Espanya i l’estabilitat política. Per assolir-ho cal l’acord entre els tres partits denominats constitucionalistes, nacionalistes espanyols o patriotes: PP, PSOE i C’s. Han creat, a més, un tabú: no sols no es pot pactar amb Podemos, sinó ni iniciar un diàleg amb ell perquè porta en el seu programa el referèndum per a Catalunya. Tots contra ell, ja que és l’únic que aporta una solució “nova” -entre la declaració unilateral d’independència i el “no” amb l’única invocació a la llei o a la Constitució- al problema polític Catalunya-Espanya. Té raó Manuel Rivas en dir “quan apareix una au nova, les gàbies van corrents a la seva recerca”.
Davant d’això, penso que no tinc més remei que anar a contracorrent, a pensar en contra de l’opinió establerta. L’estabilitat política de tota societat democràtica és sempre una estabilitat inestable basada en la mateixa condició humana: tot el que ella fa és relatiu, fràgil, efímer, caduc. És per això que a l’hora de pactar -opinant, deliberant i escollint- els dubtes i les indecisions no neixen de l’absència de camins, sinó de la pluralitat d’aquests. Si la via o solució fos una i única, no hi hauria “què” deliberar ni amb “qui” discutir. És cert que a més pluralitat més risc de conflictes, però això és la condició que fa més fecunda, més innovadora i més forta la democràcia.
Davant d’intransigències i solucions úniques sempre ha estat bo -ha donat resultats positius- poder (voler) fer marxa enrere i veure les coses d’una altra manera, la qual cosa obre la porta del futur.
L’autor és filòsof
