El tema del terrorisme jihadista continua tenint recurrència. Un any després de la barbàrie del Charlie Hebdo -París, 7 de gener de 2015- tot el món occidental viu dessota la por i el pànic. El tema és complicat. No m’agradaria caure en un discurs fàcil. De pronunciar homilies, tothom en sap. Sobretot els nostres polítics. Només cerquen la fotogènia. Volen esgarrapar vots. La resta, ben sovint, els importa un rave.
El debat ve de lluny (30 de setembre de 2005). El diari danès de més tiratge (Jyllands Posten) publicà 12 caricatures de Mahoma. Aquella guspira encengué els islamistes. Dotze dies després, els ambaixadors de les deu nacions musulmanes i el representant palestí van demanar una audiència al primer ministre, Anders Fogh Rasmussen. Ell s’hi va negar. Amb l’argument que calia respectar la llibertat de premsa. Va afegir que, en tot cas, anessin per la via judicial. Tot i que li van fer cas, no els agradà la resposta.
A mig gener de 2006, el diari noruec Magazinet va reproduir les vinyetes. I l’embolic va anar a més. Fins al punt que hi va haver moltes manifestacions als països àrabs. Tots ells demanaven el boicot comercial a Dinamarca i Noruega.
Tres diaris més se solidaritzaren amb l’affaire: France-Soir i Le Canard Enchainé (francesos) i Die Welt (alemany). Això provocà que Estats Units, Anglaterra i Bèlgica qualifiquessin d’imprudent l’edició dels dibuixos. Malgrat tot, encara s’hi afegiren Charlie Hebdo (febrer de 2006), que triplicà vendes. I, alhora, les va reproduir el diari Liberation (febrer de 2007). Just quan es posava en marxa la maquinària judicial.
Un procés resolt -el vint-i-dos de març de 2007- contrari a la tesi dels demandants. Basat que publicar les caricatures s’emparava en el dret a la llibertat d’expressió. En el criteri que no s’atacava l’islam… En tot cas, potser els integristes.
Una resolució calcada a la de la justícia a Dinamarca, quatre mesos abans. Evidentment, llavors, no s’arxivà el tema. Ni als països bàltics ni a la veïna França. Massa ferides, en un sentit metafòric, deurien quedar obertes. Si més no des de la perspectiva d’una vintena de persones mortes (gener de 2015) i més de cent vint el tretze de novembre. Quan el fanatisme, l’odi o l’integrisme semblen haver ressuscitat deu anys més tard.
La llibertat d’expressió sempre s’analitza de manera acadèmica. Es contraposa amb l’estabilitat de les nacions musulmanes. Això pressuposa més d’una repercussió en temes polítics i/o de seguretat internacional. Potser hi ha alguns altres aspectes a reconsiderar: la diferència entre un dret inqüestionable i la provocació premeditada. Conjuntament amb la gradual i lenta democratització del món àrab.
Certament, prenc partit -de dalt a baix- pel logo del "Je suis Charlie". Em sento un més del milió llarguíssim de persones que es van manifestar silenciosament per París (fa un any). I dels molts més que ho tornen a fer cada cop que hi ha nous ensurts. Allà on sigui.
Ací no s’acaba la pel·lícula. Deixem-nos dur pels sentiments del cor. Encenguem la flama de la solidaritat i l’entesa. Defugim radicalismes. Passem de la xerrameca de polítics anquilosats en conceptes caducs. Un nou món és possible. Com se l’imaginava en John Lennon. Trenta-cinc anys després que un eixelebrat li arrabassés la vida, molts encara el consideren un pur hippy visionari o somiatruites.
