Els càrrecs públics tenen un valor i una dignitat, per suposat, però s’ha d’anar amb compte: un excés de dignitat mal entesa acaba convertint-se en una mena d’aura de grandesa, d’aristocràcia, de superioritat. Els càrrecs són càrrecs o més aviat encàrrecs, responsabilitats: el que cal és respectar-los, no honorar-los. La tolerància o la complicitat amb la corrupció, per exemple, és una de les pitjors faltes de respecte a un càrrec polític. Excepte a Catalunya o a la resta d’Espanya, on això sembla la cosa més normal del món.
En canvi, no és indigne negociar per aconseguir una presidència, al contrari: aquesta és justament l’essència del joc democràtic, canviar cromos. Però hi ha maneres i maneres. Cal valor perquè ara Mas surti a dir que "la presidència de la Generalitat no és una subhasta de peix". Cal molt, molt valor. I un toc d’humor, sens dubte. Dir això ara sembla un acudit dolent, quan han estat decidits a vendre’s l’ànima al diable per uns quants vots.
Tanmateix, el problema no ha estat la falta de respecte a la institució, sinó a l’electorat: han passat olímpicament dels resultats electorals. Però la realitat els ha castigat i els castigarà més encara. Cosa que no per força és dolenta: se’ns obren al davant moltes possibilitats de canviar o retocar coses, de regenerar, d’obrir nous escenaris i de topar amb alguna sorpresa… Després de l’espectacle obscè al qual hem assistit (no la subhasta de peix, sinó la tossudesa conscient de no reconèixer els resultats electorals), ja va essent hora de veure coses noves de veritat. I de dir unes quantes veritats sobre el desastre que ens han organitzat els que deien que ens portaven cap a Ítaca i al final només poden oferir una piscina sense aigua…
