Tantes setmanes després, tants embolics després, tantes misèries, i encara no hem escoltat el president Mas (en funcions… de malabarista) reconeixent que el 48% no era suficient per llançar-se a una esbojarrada fugida cap endavant. En Baños sí que ho va fer, rotundament, tot i que les seves estratègies van per un altre camí, però almenys va tenir la decència i l’honestedat de reconèixer que no, que no n’hi havia prou. Sense oblidar que el 27-S tampoc no era un referèndum: deduir del vot a uns partits una cosa tan contundent com un sí o un no és molt, molt arriscat… Doncs no, ni Mas ni els que l’han acompanyat en l’escapada cap al no-res no estan disposats a acceptar la més crua i dura veritat: aquest país no està per la independència. Sí, és el corrent més poderós i definit, el que possiblement s’acabarà imposant (amb l’ajut inestimable de Rajoy, de la premsa madrilenya i del "susanismo"), però ara per ara Catalunya és encara molt diversa i no hi ha una majoria claríssima per a res, ni per quedar-nos igual ni per fer les maletes. És temps encara de pensar, de veure què fan uns i altres, de donar alguna oportunitat a la intel·ligència política i emocional (tan rares a Espanya i a Catalunya), però el país no ha fet un tomb decisiu. I qualsevol sortida, qualsevol, només pot sortir d’un acte de decència política absolutament imprescindible: rectificar i acceptar, honestament, que el 27-S aquest país no va optar majoritàriament, indiscutiblement, per tirar pel dret. Per això, ara, les opcions tornen a estar obertes: senzillament, perquè no estaven tancades i admetien infinits matisos. Probablement, l’única cosa en la qual estem d’acord una immensa majoria és que fins aquí hem arribat, que el d’abans ja no ens interessa prou, que no acceptem més preses de pèl ni trampetes, però que tampoc no estem tancats a possibilitats intermèdies. Aquest és i serà el camp de joc durant un temps. No molt, possiblement. Gir a l’esquerra inclòs.
