Al 2008, escrivia aquí mateix un article titulat Ni emprenyats ni perplexos: grillats! que feia així: “Uns sociòlegs han fet una enquesta i han trobat que els catalans estem perplexos. Fa un temps estàvem emprenyats, i abans desconcertats. Jo crec que estem grillats. Hem bastit una arcàdia feliç, barrejant federalisme, marxisme, anarquisme i bonisme utòpic, i la gent ho ha entès així: jo no he demanat néixer, per tant no sóc responsable de res; l´Estat m´ha de solucionar la vida; l´infant és pur i la societat, dolenta; l´important és ser jove, guapo i prim; la globalització (el capital) té la culpa de tot. Aquest pensament tan primitiu ens ha situat al capdavant del món. Tenim més ONG que ningú, totes sense fronteres (la pobresa estrangera és xic, la pròpia, embruta). Sorprenguérem Europa donant documents a tots els immigrants il·legals. Amb el Fòrum férem fum, i ja som la Meca gai!”.
“Hem avançat en tots els camps. La família normal és una dictadura, les rares sí que molen. Els nens són els reis, però els seus pares els eviten, llurs mestres emmalalteixen i els avis ballen country per no tenir-los. Els llicenciats porten taxis, però no busquis un llauner. Els treballadors van a l´atur i els aturats treballen. Descobrim malalties per a malalts imaginaris. Tothom vol ser funcionari. Jubilem la gent als 50. Als restaurants moderns et cuinen aire al preu de llagosta. Les dependentes mostren el cul, els cambrers llueixen grenyes i els sanitaris, tatuatges. Els policies fan d´educadors cívics. Els delinqüents tenen drets i llurs víctimes, taüts. Els pelegrins canvien Lurdes per Sort. Les serps i les iguanes fan molta companyia. Fem escarafalls de l´energia nuclear però la comprem caríssima a França.”
“Som els darrers en mates i llengua. Els immigrants no se´n volen anar; al revés, porten la parentela. Els dependents es moren esperant els calés promesos. Els jutges jutgen tard i amb desgana. Les ciutats tolerants esdevenen selves. No conec ningú a qui no l´hagin robat, i no cridis, que et fan la pell. Les festes alternatives consisteixen a mamar i pixar sense parar. Algun idiota va dir que fumar porros era saludable, i els nois s´hi apliquen amb desfici. Corre molta coca i ben poca és de forner. Els obrers que poden fugen dels barris multiculturals. La classe mitjana fa dieta i ioga, i riu amb ´Polònia´. Els rics viuen en urbanitzacions aïllades, viatgen en cotxes blindats, envien els fills a col·legis cars i així van fornint els quadres directius que necessiten: com sempre. Els catalans, mentrestant, continuem avançant, talment com els crancs.”
Avui, 2016, no cal canviar-hi res. De 2008 ençà tot ha empitjorat: l´atur, l´educació, la cultura, la pobresa, la immigració, la beneiteria. També la política. Els votants catalans ens hem trastocat. Volíem fer la independència i hem acabat fent el ridícul. El 27 de setembre, en comptes de votar amb el cap, molts catalans votaren amb els peus. Tres mesos després, encara estem pendents d´una colla de trinxeraires de casa bona que juguen a llibertaris, però que a l´hora de la veritat s´escagarrinen a les calces. Al 20 de desembre a Catalunya han guanyat els comunistes de la Colau, per la immensa miopia d´ERC en repudiar CDC. Volent ser Holanda per poc no som Bolívia. Sabeu què us dic? Aneu a nannar!
Des dels catorze anys que maldo per la llibertat, per Catalunya, per la justícia social, per l´educació i pel respecte. He dedicat a aquests ideals cinquanta-un anys de la meva vida. I què n´he tret? Un país de fireta; de titelles progressistes, de lloros de micròfon i savis en magnèsia, que sermonegem el món bo i dictant-li com hauria de girar, amb un resultat nul (sortosament). Ja n´estic tip, de tanta comèdia; em sento estafat, en nom meu i en el dels pares, i dels avis. Ja no vull perdre més vida en això. M´exilio. Callo. El que hauria de dir ja està escrit, i m´és angoixant anar repetint els arguments. M´acomiado, doncs, de la gent amb la qual comparteixo un model de societat lliure, educada i responsable. Nois, hem perdut el temps, el romanticisme ha tornat, amb els seus fillols: l´anarquisme, el comunisme i el feixisme.
Us deixo amb una frase que recull Judt. Pertany a una agitadora cultural nord-americana, Camille Paglia, aquesta mena de gent que pensa lliurement i té el valor de proclamar-ho: “La generació dels seixanta, amb els nostres grans ideals, vàrem destruir el liberalisme a causa dels nostres excessos”. És cert. Confio que les generacions posteriors, amb els seus excessos, no destrueixin la decència i la democràcia.
Bon any, i bona sort.
