Terrassa va ser una ciutat tèxtil coneguda arreu. Aquesta caracterització va definir la seva morfologia social i urbanística durant més de cent cinquanta anys i va dotar-la d’una certa cultura col·lectiva que la situava en el món amb trets diferencials. Com la majoria de ciutats industrials tenia fortes desigualtats que compensava parcialment amb un ascensor social que funcionava i que, en el cas de Terrassa, va servir per integrar volums extraordinaris d’immigració espanyola. Després del tèxtil va venir la diversitat i el minifundisme econòmic però la ciutat mai més va tenir un clúster econòmic d’alt impacte que la vertebrés i la diferenciés. Els factors de diferenciació de la ciutat van deixar de ser econòmics i van esdevenir culturals o associats a la universitat. Les grans institucions econòmiques de la societat civil van anar periclitant fins a pràcticament reduir-se a Mútua, Mina d’Aigües i Leitat (reconversió espectacular de l’antic Condicionament tèxtil). En aquest context, és bo preguntar-se si Terrassa pot aprofitar algunes de les oportunitats associades als nous sectors econòmics emergents per vertebrar un clúster d’alt impacte.
Òbviament, no busquem reeditar un monocultiu com fou el tèxtil, seria molt difícil, però sí aspirar a desplegar un clúster capaç de generar llocs de treball de qualitat i de diferenciar la ciutat. Alguna cosa en línia amb les apostes de reindustrialització defensades per la Unió Europea i de la potenciació del que es coneix com a indústria 4.0 o manufactura avançada.
Un bon exercici estratègic seria intentar omplir una matriu de doble entrada amb les condicions d’impacte per una banda i els sectors/tecnologies emergents per una altra. Com a condicions d’impacte n’identificaríem cinc: empreses existents en el sector, actius de l’ecosistema d’innovació, escalabilitat global de les apostes, impacte en creació de llocs de treball i vectors de diferenciació. Com a sectors/tecnologies emergents n’identificaríem deu: la internet de les coses, el Big Data, la intel·ligència artificial, la robòtica, la impressió 3D, la nanotecnologia i els nous materials, la fotònica, el nou paradigma de salut (seqüenciació de l’ADN, genètica, etcètera), l’economia circular, la transformació del sector de l’automòbil i l’economia social.
Em sembla que omplir aquesta matriu amb noms i cognoms de persones i d’empreses ens donaria pistes estratègiques. Segur que els sectors escollits són discutibles i susceptibles d’ajust o de millora. De les condicions d’impacte, n’estic més convençut. En qualsevol cas, prego al lector que ho prengui com un exemple del tipus de debat estratègic que em sembla que caldria impulsar. Un debat que cal fer amb tothom, però sobretot involucrant persones, empreses i institucions amb capacitat de prendre decisions que acabin tenint un impacte real en el futur de la ciutat. No es tracta d’exercicis teòrics, es tracta d’apostes pràctiques que acostumen a tenir un desenvolupament sinuós, marcat per la prova i l’error però amb una visió estratègica de fons potent i sostinguda en el temps. Es tracta de construir una part fonamental del model de ciutat.
