S’està parlant molt, però no debatent, sobre els serveis públics i, concretament, sobre el que algunes persones han anomenat municipalització o fins i tot remunicipalització. Per l’experiència que estem tenint a Terrassa són ja dos els serveis que rep la ciutadania que estan en una situació de provisionalitat. Fruit potser de la "precipitació" del govern, i potser també per la "predisposició" de l’oposició a la batalla dialèctica en els plens municipals. El resultat d’això és que les concessions dels dos serveis estan passant per una situació que no beneficia la ciutadania, les persones usuàries.
L’última situació ha estat un autobús en flames. Segurament, aquest incident es pot atribuir a la manca de manteniment i renovació de la flota de vehicles, però això és fruit, entre altres coses, de la provisionalitat en l’adjudicació del servei. No podem esperar més: per evitar repeticions o possibles escenaris amb mals majors, ens calen solucions.
I també espero i desitjo que la situació de paralització en la concessió del servei de menjadors escolars no ens porti a cap situació límit.
Però com a terrassenc i com a secretari general de CCOO del Vallès Occidental-Catalunya Central, el meu objectiu és totalment propositiu. I la meva voluntat no és que les licitacions dels serveis -de les quals són titulars les administracions- siguin únicament armament per a l’atac al govern de torn o el motiu que generi el combat dialèctic en els plens municipals i que, mentrestant, les persones destinatàries del servei estiguin exposades a patir repercussions negatives. Des de CCOO hem presentat la proposta marc de concertació en l’àmbit municipal. En primer lloc, perquè cal trencar amb aquell "costum" que, una vegada externalitzat el servei, l’Ajuntament ja no en respon. Si s’externalitza o es contracta un servei, la titular d’aquest en segueix sent l’administració corresponent, i els receptors, els ciutadans i les ciutadanes. Per tant, una externalització o contractació no eximeix de responsabilitat l’administració; és més, des de CCOO plantegem que cal anar més enllà, exercint control i fiscalització des d’allò públic.
En segon lloc, cal obrir i compartir les decisions de les concessions i les seves condicions més enllà del govern municipal i els partits polítics amb representació al Consistori. S’ha d’obrir als agents socials, als sindicats, a les patronals, a la Cambra de Comerç, etcètera. Com també, i en funció del servei a la ciutadania que s’estigui tractant, s’hi haurien d’incorporar la FAVVT, les ampes, etcètera, perquè hi participessin. L’objectiu és establir les condicions per a la contractació d’un servei d’acord amb la qualitat d’aquest i de les condicions socials i laborals, etcètera, sense usurpar, ni de bon tros, l’espai de decisió del Consistori ni del govern ni de l’oposició, però sí construint el consens necessari per generar seguretat, tant en la societat com en les persones usuàries. Com situàvem en la nostra proposta marc de concertació en l’àmbit municipal, entenem que en aquest espai de di-àleg s’hauria de parlar com a mínim de tres punts:
1. Contractació pública de serveis: en aquest sentit s’ha d’assegurar el compliment del conveni sectorial aplicable, garantint també l’estabilitat en l’ocupació. Per això, en les licitacions, han de ser contingut obligatori les clàusules que garanteixin la subrogació de la plantilla quan canviï d’empresa la prestació del servei. Garantir la responsabilitat social de les empreses ha de ser també un dels compromisos mínims, a més d’acceptar un protocol de bones pràctiques en les contractacions públiques. I, finalment, i no menys important, cal un control públic i sindical de la gestió de la subcontractació.
2. Gestió directa dels serveis (remunicipalització): en aquest sentit, cal treballar per analitzar quins serveis poden ser municipalitzats, en quins termes i en quines condicions, prioritzant de manera acordada la recuperació de la gestió dels serveis des de l’administració municipal. Això sí, cal buscar fórmules per garantir la gestió pública, però sense que això suposi la pèrdua d’ocupació de les persones que formen les plantilles actuals, ni la minva en les condicions socials, laborals o econòmiques.
3. Establiment d’un salari mínim de ciutat en totes les licitacions i els serveis: una de les conseqüències de la precarització ha estat la pèrdua de poder adquisitiu dels treballadors i treballadores, que han arribat a situacions salarials indignes. L’SMI a l’Estat espanyol, avui, representa el 40,6% del salari mitjà; situem que un salari mínim de ciutat hauria de representar el 60% del salari mitjà del territori, amb la qual cosa es compliria el conveni 131 de l’OIT i el que estipula la carta social europea. Amb aquesta proposta, entenem que qualsevol persona pot viure dignament a l’entorn de la comarca tenint en compte els costos d’habitatge, alimentació, energia, formació, cultura, transport, etcètera. Per tant, l’aplicació d’un conveni en matèria salarial no hauria d’estar per sota del salari mínim de ciutat. Aquest salari mínim ha de ser aplicable a qualsevol empleat o empleada, sigui de l’administració municipal o de qualsevol empresa subcontractada en la licitació d’obres i serveis per a la ciutat.
Amb els tres punts anteriors podríem avançar molt. Podríem tenir uns serveis de qualitat en els quals no només prevalguessin els criteris econòmics. També s’obriria a la societat la possibilitat de construir uns serveis públics de qualitat, transparents des del punt de vista de la gestió. I, finalment, potser ens estalviaríem batalles dialèctiques en els diferents plens, que no ajuden en absolut a millorar els serveis que rep la ciutadania. I potser en estalviaríem, també, que algunes de les concessions acabin paralitzades per processos judicials. I podríem posar fi a totes aquelles repercussions negatives que recauen en els treballadors i les treballadores del servei i en les persones usuàries.
Estic convençut que podríem fer-ho.
L’autor és secretari general de CCOO del Vallès Occidental – Catalunya Central
