Una de les bones coses de tenir un rei tecnòcrata, de perfil baix i força mediocre és que el país sembla una república, sense ser-ne, clar. Tenim un rei invisible, que va amb peus de plom per no ficar la pota com el seu pare. Un rei fred amb una reina intel·ligent i discreta, amb una família "de foto" i una nena que algun dia podrà ser reina: una magnífica estampa per al màrqueting monàrquic en una Espanya en la qual hi ha una gran majoria incapaç de sortir del "marc mental" de la corona i del seu simbolisme. El discurs nadalenc del rei ha confirmat una vegada més, fa pocs dies, la pobresa intel·lectual que sosté la façana de la monarquia: els cortesans pilotes veuen "discreció" on no hi ha res més que una buidor esfereïdora. La Casa Reial és un negoci que té el futur assegurat si no es trenca cap plat, si no es fica en cap embolic, si manté dignament les aparences i si no molesta massa. No estan els temps per fer repúbliques, però tampoc per arriscar-se: el perfil baix de Felip VI és una bona estratègia de supervivència, però al mateix temps esdevé un extraordinari retrat de la mateixa buidor que afecta el sistema polític nascut en la transició. Res no canvia, res no es toca, tot funciona de meravella: la foto fixa que aporta sedació a tota una societat inquieta i dolguda, però encara amb un fortíssim corrent de fons conservador. El millor que li pot passar al "sistema del 78" és un rei invisible, que passa per la vida sense trepitjar cap ull de poll, que si té alguna idea pròpia se’n guarda prou de dir-la en veu alta. I que, sobretot, és alt i guapot i vesteix amb elegància l’uniforme militar que amaga el gran parany de la transició: un poder militar, del qual és el màxim comandament, que conserva una inquietant autonomia envers el poder polític, encara que això es dissimula perfectament. Un país sense rei visible, un rei que en realitat és el "gran general", i la tranquil·litzadora imatge d’una monarquia que mira cap a l’eternitat. Més hispànic, impossible.
