El passat moltes vegades és un llast que hem de deixar anar per seguir el camí del futur, però en altres ocasions el passat és una volta a les arrels, a allò que ens configura i ens dóna els senyals d’identitat i ens identifica com a generació o grup. L’arribada del nou any és un moment idoni per fer-se promeses, per intentar aquests canvis que mai has pogut fer i sobretot per mirar el camí recorregut fins a la data amb una mica de malenconia i nostàlgia. A vegades de forma voluntària i altres de forma fortuïta i accidental una nit escoltant les cançons de Mecano.
Nostàlgia dels vuitanta i del grup Mecano és el que alimenta el musical que vam anar a veure al Coliseum de la mà del Grup Balañá, un tribut a Mecano que porta per títol com una de les seves cançons més populars "La fuerza del destino" i es tracta d’un espectacle integrat per artistes que han format part del musical "Hoy no me puedo levantar" i de "A". És un repàs als vint temes més representatius del grup madrileny que porta des del 2011 de gira amb l’apadrinament de Nacho Cano.
Al llarg de vint cançons em vaig submergir en la nostàlgia del temps passat. Els vuitanta a Terrassa: anhels reprimits i malentesos involuntaris d’una generació que es va fer a si mateixa, que va aprendre a ballar a la discoteca Mackintosh i al Number One de la Rasa. La nostàlgia és una teranyina que ens atrapa per això a Broadway o al West End de Londres es repassen figures com Michael Jackson, ABBA o Freddie Mercury. Són musicals en què com el futbol el jugador número 12 és el públic, el públic forma part d’aquest viatge on no hi ha quarta paret. "La fuerza del destino" és una festa on el públic es cola quedant-se amb el bo i tirant el dolent. El rumb de la meva generació, ens el marquem nosaltres mateixos i les nostres circumstàncies i vam aprendre dels nostres fracassos. L’apel·lació al record és útil quan passa un moment, no com un estat permanent de les coses, llavors resulta malaltís.
Gaudim del temps present sent conscients de la seva fugacitat i com va fer Marcel Proust amb la seva magdalena que li va servir per escriure "A la recerca del temps perdut", el pa de pessic tou i dolç li va servir a l’escriptor per disparar els seus records de forma involuntària i apartir d’aquí viatjar pels laberints del temps i la memòria com nosaltres hem fet aquesta nit asseguts en una tauleta amb llums d’IKEA i unes crispetes cantant les cançons de Mecano al Coliseum. Aquestes dates ens recorden com un martell o campana d’església que tot és finit, que l’univers i la perpetuïtat estan en els detalls, en una cançó, en l’olor de les crispetes, en l’energia d’un col·lectiu de persones que formen part d’un espectacle teatral a mig camí entre la teràpia emocional, el musical teatral de tota la vida, el concert del grup revival i els espectacles miscel·lanis on de la mateixa manera poden sortir ballarins amb cos d’infart que cantants, actors o músics darrere d’un tul tocant en directe les velles cançons del grup que va marcar la teva joventut i de tots aquells que vivim instal·lats en els cinquanta, que no és poca cosa.
