Entrant de ple a la recta final de preparatius per al Nadal, procedeixen algunes consideracions a tall d’avís per a navegants. No és tan fàcil manegar aquesta mena de marabunta que ens envaeix i, sobretot, amenaça d’arrossegar-nos. I no em refereixo només a aquesta riuada material que tants comenten. També hi ha amenaces per a la nostra vida interior. D’aquí que siguin aquestes que vénen setmanes per a la resistència, seguint l’afortunada intuïció de Josep M. Esquirol a La resistència íntima.
Dos són els aspectes contemporanis comentats per aquest autor que il·luminen el nostre quadre nadalenc més que els llums que guarneixen els nostres carrers. El primer, el que ens parla de la confusió. El segon, avisa de la lluita per no disgregar-se davant el risc de dissolució.
La confusió, apunta el filòsof, prové tant d’un món confús com d’un interior igualment confús. Confusió que duu a la paràlisi. Urgeix, doncs, aclarir-se; trobar un moment assossegat en què identificar quina és la raó profunda per a cada gest d’aquest Nadal: per a les trobades, els presents, els aliments, els guarniments, les felicitacions€ I allò per al que no es trobi una raó profunda, segurament mereix que ens hi resistim, que no cedim que ens envaeixi ni ens arrossegui. Com afirma Esquirol, “la fortalesa del resistent prové del seu ésser més profund”.
Per això, també cal atendre la confusió que es produeix en els nostres sentiments. D’uns estira un “bonisme” va, mancat de durabilitat, que s’apaga amb els llums nadalencs. A d’altres amenaça un cert cinisme que caricaturitza el desig de bondat i, fins i tot, degenera en un àcid escepticisme davant qualsevol signe relatiu al bé, la generositat, la delicadesa, l’amor€ La frivolitat rau tant en qui es lliura inconscient a la bogeria de la societat de consum com en qui menysté el que un detall oportú genera en el benestar d’una altra persona i en el to de la societat. Encara que sembli una rucada, no perdin de vista que no és el mateix viure en una societat de cínics que en una de gent de bona voluntat.
Així que juntament amb el tràfec dels preparatius convé tenir estonetes de reflexió que ens permetin escoltar aquest ésser més profund. És en aquest espai interior on trobem la força per no disgregar-nos entre tant estímul i evitar que el nostre ésser es dissolgui en la massa informe. Resistir des del ser, i resistir per ser, per ser veritablement. Per això, allò que decidim fer en aquests dies ha de néixer del que som i no pas del que ens diuen que hem de fer per no ser pàries socials.
No oblidin allò de sant Tomàs: es tracta d’il·luminar, no d’enlluernar. Massa fogonades en les pròximes setmanes que després s’esvaeixen com un bluf: foc d’encenalls. Si el Nadal ha de donar a llum alguna cosa, que sigui quelcom que il·lumini algun aspecte de la nostra vida i la del nostre voltant. Que faci llum i que orienti, encara que sigui molt humilment. Però de forma persistent, perseverant. Així sí que es donarà aquella imatge que conta Eduardo Galeano, quan un home, en mirar el món des de dalt, deia que veia “un mar de petits focs”. Senyala Galeano que són focs molt diversos: grans i petits; serens i bojos; alguns són babaus, ja que “no donen llum ni cremen”. Però n’hi ha alguns€ sí, alguns “que cremen la vida amb tanta passió que no es pot mirar-los sense parpellejar, i qui s’hi acosta s’encén”.
Aquest és el meu desig nadalenc per a qui s’atansi a aquestes ratlles: resisteixin a l’atracció del que enlluerna, però deixin-se encendre per la d’allò que il·lumina i orienta. Perquè el món que compartim i fem entre tots agrairà que aquest Nadal doni a llum una mica de sentit per a la vida humana.
L’autora pertany a l’Àmbit Maria Corral d’investigació i difusió
