Avui s’escau reflexionar. És la jornada de reflexió de les eleccions per escollir diputats a allò que eufemísticament se’n diu el Parlamento Español i que, en realitat, és El Merendero del Chacal. La campanya ha servit per prometre vaguetats, que no es posaran en pràctica per falta d’enginy i de calés, amb una notable excepció: els espanyols escollits continuaran robant als habitants de Catalunya. Ja sentencià Pla que no hi ha res que s’assembli més a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres.
Tornant a la reflexió, jo me’n faig creus, que aquí, a Catalunya, algú necessiti encara un jorn per reflexionar, per decidir a qui votar i, sobretot, a qui no votar. S’ha de viure als núvols, o s’ha de ser curt de gambals, per no saber, a hores d’ara, què ens cal i què no. Tot i així, hem de reflexionar. Avui, no es pot demanar el vot -vull dir que no ho podem fer els catalans, que només tenim aquests sòmines de TV3, que els espanyols ja prou que tenen les teles privades, per passar-se pel folre aquesta prohibició. Avui, doncs, haurem de parlar el·lípticament, que és aquella figura literària que consisteix a no citar el subjecte de l’oració. Som-hi. La majoria dels catalans volem aconseguir un estat propi, que ens alliberi de l’espoli colonial, de la lenta asfíxia d’aquesta aquesta gran boa constrictor que és Madrid. En aquest anhel ens hi acompanyen bastants castellans (de Catalunya). Per contra, la majoria de castellans (de Catalunya) i alguns catalans tenen un altre delit: que Madrid ens continuï robant, sense pietat, a tots els que vivim aquí: a ells inclosos, inversemblantment!
Arribats a aquest punt de reflexió, vostès, lectors espavilats, ja saben a quins partits voten els uns, els del primer grup, i els altres, els del segon grup, oi que sí? Si algú no ho sap, pot consultar els resultats del 27-S a Terrassa, per barris, a http:// emap.terrassa.cat/eleccions/p2015/ i ho copsarà ràpidament. Seguim. Els partits que representen aquell primer grup de població, els que volen un estat català, són tres: "A", "B" i "C"; d’aquests tres partits, les de "C" fa tres mesos que ens estan putejant (mortificant) fins a l’exasperació. Ara que ens hi podríem tornar, que les podríem castigar a les urnes, ara, les molt múrries no es presenten! Ah, no, elles són coherents: elles, tocar els bemolls als de casa sí, però als de fora no, ecs! Així doncs, als indepes només ens queden "A" i "B", que just ara, inexplicablement, tornen a presentar-se per separat: ¡Manda huevos!, que s’exclamà aquell gran intel·lectual espanyol. Nois, això de ser independentista català és un calvari!
A qui votar, doncs? Reflexionem. Una solució seria tirar una moneda a l’aire, i veure quina cara surt, si "A" o "B". Parlant de cares, "A" i "B" presenten dues cares -dos candidats- ben diferents: l’un, l’"A", sembla l’abat de Montserrat, i l’altre, el "B", sembla l’home de Cromanyó. L’un té molta experiència de govern i l’altre, cap. Els de "B" governaren durant vuit anys, fins al 2010, deixant la hisenda catalana a la UCI. Els d’"A" governen des del 2010, intentant resoldre una equació amb cinc incògnites (atur, pocs ingressos, gran despesa, deute i guerra estatal) i una sola solució: la independència. Atzucac aritmètic que "B" ha aprofitat per criticar "A", propagant que "’A’ retallava". Els sona la cançó? Doncs vostès mateixos.
Una darrera reflexió. Si demà a la nit la suma dels diputats electes d’"A" i de "B" no guanya a Catalunya, ja en podrem tirar un bon tros a l’olla, de la independència. Haurem fet el mateix ridícul que la Terribles i el seu debat, que només serví per fomentar l’abstenció. Si "A"+"B" no guanyessin, les rialles d’aquell segon grup -d’aquells que són robats i encara fan reverències al lladre- ressonaran més que el timbal del Bruc, a terra caigui!
Veuen, hem reflexionat sense haver citat ni un sol nom.
Suggeriment de lectura: "La bíblia andorrana", de Villaró
