L’ONU, que, pel que es veu, té la mateixa traça en el tractament de la gramàtica que en la resolució de conflictes bèl·lics, va acordar en la famosa cimera sobre la dona de Pequín “la utilització de la paraula ‘gender’ per referir-se a la posició dels homes i les dones en la societat”. El que no va tenir en compte l’ONU, que no pot estar en tot, és el diferent comportament gramatical de les paraules en les llengües anglosaxones i en les neollatines. En català, la paraula “taula” té gènere -femení- però no té sexe; en canvi, una dona, o un home, té sexe però no té gènere. Ambdós, homes i dones, però, poden pertànyer a un determinat gènere o a diversos -poden pertànyer al gènere humà i al dels llepafils a la vegada- entès aquí “gènere” com el conjunt de persones o coses que comparteixen una sèrie de trets distintius. I en aquest sentit “gènere” és aplicat a expressions com “gènere de punt”, “gènere negre” o, fins i tot, “género chico” referit a un tipus de sarsuela. Així, acceptant l’acord agramatical de l’ONU a Pequín, podríem entendre que el “perspectiva de gènere” tan usat en els nostres dies voldria dir “la perspectiva de la posició dels homes i les dones en la societat”. Tanmateix, si hom es pren la molèstia de buscar exemples de l’aplicació d’aquesta expressió s’adonarà que “perspectiva de gènere” funciona com a equivalent de “perspectiva de dona”.
Tot això ve a tomb per poder explicar la perplexitat que em va envair dimecres passat quan vaig veure a La Vanguardia que l’autoanomenat Observatori Cultural de Gènere havia publicat un informe sota el títol “El gènere en els nostres premis literaris”. Qualsevol innocent, entre els quals jo encara em compto, hauria pogut pensar que aquest informe estudiava la freqüència de determinats gèneres literaris en els nostres premis. Quants participants pertanyen al gènere policíac, o al gènere romàntic o, fins i tot, al gènere narratiu. I ca! La vida sempre és més complicada, i complexa, del que ens imaginem. El que aborda en realitat l’esmentat informe és “la discriminació de les dones a través del principal mecanisme de promoció dels qui es dediquen a l’escriptura, això és: els premis literaris”. Les autores analitzen 70 premis literaris de l’àmbit català d’entre el miler que consten al web “culturcat” de la Generalitat de Catalunya “fixant-se en el gènere (i da-li!) de les persones que els han guanyat els últims quinze anys. El resultat és flagrant: només el 17,8% dels casos s’han atorgat a dones, un percentatge que es torna subtilment més equitatiu quan es tracta de la poesia i de la narrativa per a adults, i encara més quan es premia la narrativa infantil i juvenil, considerada, en tot cas, un gènere menor i per tant de menys prestigi. On més es fa palesa la desigualtat és en el teatre i en l’assaig, gènere aquest darrer que atresora el saber i el coneixement, un feu encara molt masculí”. A banda de l’empatx d’ideologia que traspua aquest fragment de l’informe, i costant-me molt d’acceptar la justificació de la manca de premiades en assaig, no trobo enlloc l’explicació que hi hagi tan poques premiades en teatre, ves que no sigui perquè no s’hi han presentat!
Però allà on l’informe es torna delirant és quan mira de justificar la manca de premiades per l’actitud masclista dels membres dels jurats, majoritàriament homes, que, com admet el mateix informe, no saben la identitat de la persona premiada fins després d’haver-li concedit el premi: “Que els jurats eminentment masculins no tinguin predilecció per les obres escrites per dones és una conseqüència directa del que fan molts homes: no llegir llibres de dones”. Francament, no sé què són, a aquestes alçades de la vida, llibres de dones. Sí que sé què són llibres escrits per dones i d’aquests, jo que sóc membre d’un jurat literari des de fa més de vint anys, en llegeixo a pleret. Ara, també he de reconèixer que no he llegit mai un llibre, ni l’he deixat mai de llegir, pel fet que el seu autor sigui home, dona, homosexual, barcelonista o pagès. Hi ha literatura bona, mediocre i dolenta i en aquests tres calaixos hi ha més paritat del que les observadores de l’OCG es pensen -el talent, com l’estupidesa, és una constant en tots els col·lectius.
Ah, per acabar i per tranquil·litzar les observadores, en el premi de què sóc jurat tenim un costum des de fa temps: abans d’obrir la plica mirem d’endevinar si el guanyador és jove o és gran i si és un home o una dona, molt sovint no l’encertem!
