S’acostuma a dir que l’aprovació dels pressupostos és la decisió més important que pren un Ajuntament cada any. Ara que ho veig per primera vegada des de dins de la institució en tinc els meus dubtes… M’atreviria a dir que tan important és la partitura com la interpretació que fan d’ella els músics. Tanmateix, no hi ha cap mena de dubte que el debat dels pressupostos és un moment crucial, perquè permet visualitzar el mapa general de les polítiques municipals. Un mapa de propostes, que deixa al descobert quines són les motivacions i prioritats dels equips de govern. Per tant, un bon moment per entendre què hi ha al darrere de les di-nàmiques i accions ordinàries.
En el cas de Terrassa, la proposta de pressupostos presentada per l’equip de govern, més enllà de detalls concrets, ens permet identificar dues premisses importants que expliquem habitualment. En primer lloc, són uns pressupostos que s’emmarquen en una situació d’asfíxia greu per culpa del deute acumulat. I, en segon lloc, són uns pressupostos tècnicament continuistes, ja que s’elaboren prenent com a base els de l’any anterior (que a la vegada estaven plantejats d’acord amb els de l’any anterior, i repetim…).
Però no és sobre temes concrets de la política local sobre els que volia reflexionar en aquest espai. Sinó sobre aspectes de cultura política, que no són exclusius de la ciutat de Terrassa. Aspectes que s’amaguen al darrere dels documents extensos i feixucs que són els pressupostos. Aspectes que són fonamentals i que crec que cal tenir en compte per entendre i valorar la importància del moment de canvi d’època en què ens situem.
La majoria d’ajuntaments, també el de Terrassa, han viscut un procés històric recent en què han transitat d’un marc que podríem considerar de recursos econòmics acceptables (els municipis sempre han estat mal finançats) a una situació d’endeutament i escanyament econòmic. I en aquest trànsit s’han anat perdent valors i consolidant postures que, si més no, semblen poc apropiades.
En primer lloc, crec que no només s’han quedat pel camí els recursos econòmics sinó també gran part de la visió política que va existir en un altre moment. Visió política entesa com un exercici de comprensió intel·lectual de la ciutat i capacitat d’aportar idees i objectius de futur. Certament, l’escassetat de recursos limita l’acció política però en cap cas impedeix activar la ment. Ans al contrari, és en períodes com el que ens trobem ara en què necessitem més que mai de l’enginy i la visió política. És el moment en què tots els sentits haurien d’estar activats en favor d’identificar nous reptes, a generar i liderar noves possibilitats i sobretot en favor de garantir l’eficiència de les accions. En canvi, la situació que percebem és tot el contrari. És com si l’atipament de temps anteriors hagués desembocat en un procés de confortabilitat política (que no social) que ha neutralitzat les capacitats d’aportar idees i projectes amb capacitat per sincronitzar recursos i nous reptes. Una dinàmica política més preocupada per evitar problemes i pacificar les ciutats que d’afrontar les problemàtiques existents amb solucions imaginatives. Un exercici impossible que intenta desactivar queixes. Un atzucac, en què l’escassetat econòmica s’utilitza molt més com a excusa que com a motivació. Sota aquesta lògica el més fàcil és que pressupostos responguin a una inèrcia continuista, que intenta traslladar lògiques d’un altre moment, és a dir anacròniques, a un context que demanda noves aproximacions.
I, en segon lloc, i com a conseqüència de l’anterior, els pressupostos tendeixen a presentar-se en un problema comptable. De fet, això és el que determinades elits econòmiques voldrien. Que els pressupostos es veiessin desvinculats de tota la seva dimensió ideològica. Evidentment que els pressupostos han de complir les lògiques matemàtiques i que sempre ha de quedar garantida la viabilitat de les propostes i per extensió de la mateixa institució. Però aquest no pot ser l’objectiu central i essencial. La política municipal no es pot veure reduïda a quadres numèrics, al que podríem dir “una política de l’Excel”. Els números s’han de supeditar a les idees, si no poden ser un laberint en què ens podem perdre. “Quadrar números” és una condició tècnica, no un objectiu polític.
Cal entendre i reivindicar que els pressupostos són idees polítiques. I que en aquests moments no serveixen solucions de continuïtat. És imprescindible i urgent abordar els pressupostos des d’un nou criteri d’aproximació, que parteixi de la identificació de les veritables necessitats de la gent. Hem de ser capaços de passar del bloqueig econòmic a la il·lusió dels projectes, de la lògica de repartir al compromís de prioritzar. I sobretot cal passar del victimisme de les circumstàncies al lideratge polític.
