Actualment es parla molt de la intensa contaminació de l’aire i de les seves conseqüències per a la salut. Tanmateix, hi ha una altra pol·lució, l’acústica, que avui dia és considerada molt important pels seus efectes negatius. Entre tots els mals creats per l’home, l’aire irrespirable i el soroll són uns dels més perillosos, perquè atempten contra allò que té més valor, el benestar físic i psíquic.
Malgrat que l’experiència diària ens mostra la dificultat de l’ésser humà per viure més enllà del soroll, tanmateix, no és d’aquest de què vull parlar, sinó del seu revers, el silenci, el qual ens acompanya sempre com la nostra ombra i pot ésser usat tant a la vida privada com a la pública com una eina eficaç per aconseguir objectius positius o negatius.
Per a la persona que vol observar i observar-se a si mateixa el silenci és com l’aire per a les aus o l’aigua per als peixos. El silenci és la mà que ens obre la finestra per mirar amb atenció el que ens envolta, escoltar qui ens parla, contemplar el paisatge o els estels, entendre el sentit de les coses o tenir les idees clares sobre una qüestió. El viatge cap a un mateix és el més llarg i el més lent; per això, el silenci és enemic de les presses, però amic de la lentitud, li agrada caminar a poc a poc, és a dir, passejar per tal de poder gaudir de la bellesa encisadora de la natura i d’iniciar el diàleg amb un mateix per aprendre a fruir també de la bellesa interior. És en aquest context on s’omple de sentit l’aforisme de Nietzsche “Tots els grans pensaments són concebuts quan hom camina” i la filosofia del “slow living”, un moviment mundial -el principal teòric del qual és Carl Honoré (“Elogi de la lentitud”)- basat en el viure lentament per assaborir la vida en totes les seves dimensions amb actuacions concretes com el “slow food”, la protecció dels hàbits alimentaris del menjar lent en contraposició al “fast food” o menjar ràpid de l’altra part de l’Atlàntic i el “slow cities”, ciutats on els centres històrics són espais per als vianants en els quals el tràfic i el soroll associats desapareixen. Aquesta filosofia vol promoure un estil de vida de gaudir del moment present, de no mirar el rellotge; de viure una vida tranquil·la, equilibrada; d’assolir la possibilitat de dur una vida plena, desaccelerada i de poder fer-se amo de la pròpia vida, ja que una vida ràpida és superficial.
Aquesta és una part de la vessant positiva del silenci. Ara bé, aquest, el silenci, essent com és molt sovint més eloqüent que les paraules, envia també missatges negatius i es torna, com diu M. Benedetti, la cosa més ensordidora que hi ha o com afirma Derrida “en el fons del silenci la paraula hi està com una rialla pèrfidament continguda”. Això s’esdevé quan el silenci és practicat com a ofensa o com a indiferència; com a mentida o com a secret; com a prepotència, o com a arma de poder. El mateix passa quan en l’àmbit de l’esplai públic un polític -parlo en general-, aspirant a governar, opta pel silenci com a estratègia política. Si les enquestes li són favorables i enfront de qüestions importants la seva imatge es pot desfigurar i, per tant, perdre vots, aleshores serà millor -pensa ell- guardar silenci i d’aquesta manera podrà defensar-se millor de les crítiques si no té arguments sòlids per explicar “allò silenciat”. El silenci com a estratègia política -no anar als debats, no contestar, ignorar la pregunta, tenir covardia, pensar que el temps tot ho cura…- només té un objectiu: sortir-ne beneficiat. Malgrat tot, ell sap que aquest silenci és sorollós i que el pitjor que pot fer un candidat és amagar-se darrere seu. Els ciutadans, però, sí que tenim veu i parlant a les urnes podem decidir qui ens governi.
L’autor és filòsof
