Algunes òperes creen un petit món tancat. "Lucia di Lammermoor" es desplega sobre l’escenari del Gran Teatre del Liceu com un paisatge en decadència, un edifici a punt de caure a terra, tant humanament com escenogràfica, i abasta incidents violents, cruels i atzarosos d’una dona obligada a un matrimoni de conveniència. Damiano Michieletto, direcció escènica, explica la història violenta -però també commovedora i poètica- d’una dona arrossegada pel riu de la passió.
L’amor de vegades pot convertir-se en una presó, un lloc on tancar-se per no sortir mai, un lloc que només condueix a la foscor, la mort i la sang. Això li passa a l’heroïna de Gaetano Donizetti Lucia di Lammermoor, que aquests dies podem veure al Gran Teatre del Liceu. El món amb les seves regles econòmiques i els seus acords familiars ha quedat a l’altra banda de la porta, mentre Lucia gaudeix d’un amor prohibit, fins que un dia el seu germà li proposa un matrimoni per interès. Es tracta d’una visió romàntica del món que té com a metàfora més visible i l’element més modern d’aquesta òpera una torre de vidre de vuit metres d’altura i pronunciat pendent, símbol d’una societat decadent que s’esfondra, ideada pel director Damiano Michieletto. Aquesta història dolorosa i commovedora compta amb el tenor peruà Juan Diego Flórez en el paper d’Edgardo de Ravenswood, acompanyat de tota una especialista en el seu paper, la soprano romanesa Elena Mosuc. Aficionats de tot el món vénen aquests dies a Barcelona a veure l’estrella del moment, el tenor belcantista més cotitzat de l’actualitat. És una mena de "Tu i jo" que poques vegades es produeix a l’òpera. Un duel que és un viatge increïble a través de la bogeria, a través dels paisatges de la passió, es tracta d’una òpera que és pura dinamita i que agrada als amants de l’òpera i als que no ho són. La línia d’acció ens condueix a un amor frustrat i impossible, la rivalitat entre les famílies, la separació, el matrimoni forçat i el punt final: el deliri, la demència i el suïcidi.
L’amor a tres bandes sempre ens omple a tots d’insatisfaccions, sobretot quan és airejat davant de tota una societat tancada. Simbòlicament aquest grup apareix en escena a través del cor, el qual és un exemple de multitud personalitzada on les seves mirades són ferotges i després, compassives. La baula més feble sempre és la dona, al segle XIX i ara, ella pateix sempre els prejudicis d’una societat on els valors masculins s’imposen sobre els femenins.
Aquesta és una òpera especial per fer entrar els adolescents al món fascinant de la música i la veu, perquè els joves sempre intenten fer d’un moment intranscendent un minut per a l’eternitat. El seu caràcter dramàtic i simbòlic dóna un valor afegit a la òpera.
