D’un polític com Fernández Díaz, no te’n pots refiar ni quan et desitja que tinguis un bon dia, això si mentrestant no està condecorant alguna marededéu. És franquisme i Opus en estat pur, però també s’ha de reconèixer que és, si més no, hàbil.
En la confusió de titulars de la campanya, ha aportat una frase que mereix una certa reflexió: l’error va ser fer l’Estatut marginant el PP. Té tota la raó, per una vegada. En aquells alegres temps del tripartit ("apoyaré", oi?, i després en Mas a la Moncloa i en Montilla retallant en paral·lel) l’Estatut es va convertir en la bomba atòmica partidista per guanyar eleccions i no es va tractar ni dos segons com un text constitucional.
Era munició anti-Aznar i anti-Rajoy, el designat pel "dedazo" de l’home que havia de culminar la segona transició i el redescobriment d’Amèrica. O d’Iraq. Allà Catalunya la va cagar. I després el PP va exercir una "venjança catalana" que riu-te’n tu, dels almogàvers: una venjança metòdica, amb una mala llet absoluta i una manca d’intel·ligència política que va fabricar milers d’independentistes en pocs anys. La "cagada catalana" s’ha repetit el darrer 9-N, amb un error estratègic immens: ignorar els resultats electorals. Un error que no pot cometre qui porta la bandera de la democràcia com a alternativa a la legalitat. I així va el país: des de l’alegre tripartit dels temps de ZP, ai, senyor, fins a la venjativa, sàdica, oportunista i poc intel·ligent resposta del PP, amb el remat de la darrera "gracieta" parlamentària que ho ha dinamitat tot. El camí s’havia i s’haurà de fer amb el PP, i amb molts altres més també, per suposat. No ho reconeixen pas, però ho saben tots. I prefereixen que ens estavellem abans d’admetre-ho.
