Per als membres de la Internacional rondinaire viure és remugar. No són gent de queixa conjuntural, són gent de queixa estructural. Vull dir que fan de la queixa el seu relat. La seva forma d’estar al món és obliqua i carregada d’adjectius de disconformitat. Tendeixen a diagnòstics circumval·latoris que tenen com a eix central el fet que les coses que els passen sempre són culpa dels altres. De vegades la queixa té a veure amb els caps que tenen i que sempre són molt dolents. Altres cops tenen a veure amb el "sistema" que no els deixa desplegar un suposat gran potencial. El rondinaire crea trajectòries a base de col·leccionar greuges. El nombre de rondinaires per mil habitants marca les ciutats, o les empreses, fins i tot les famílies.
Una característica habitual dels rondinaires és la seva falta d’empatia. No saben posar-se en el lloc dels altres. Sempre es perceben com els únics consistentment perjudicats. Veuen tot el dolent que els afecta però són incapaços de pensar que potser als altres els passa el mateix o pitjor. Jutgen més que fan. En definitiva, criticar sempre és més assequible que emprendre i arriscar. Hi ha funcionaris que són rondinaires de carrera, hi ha petits empresaris que es queixen tot el dia de les pobretes pimes, hi ha sindicalistes perepunyetes, hi ha els botiguers, hi ha polítics que viuen de la negativitat, hi ha empleats que es passen el dia maleint l’empresa on treballen, etcètera. Per sort, la vida també és plena de funcionaris compromesos, d’empresaris emprenedors, de treballadors resilients, de botiguers amables o d’universitaris brillants que no perden la humilitat. També hi ha polítics en positiu. Tenim de tot, fins a rondinaires empedreïts com Josep Pla que es poden fer perdonar les seves infinites manies gràcies a un talent enorme. Però, d’aquests, n’hi ha pocs.
En general, els rondinaires s’acaben fent molt pesats. Res els està bé i sempre viuen en conjuncions astrals desfavorables. La Internacional rondinaire tria el camí fàcil i és molt sorollosa. Les xarxes socials són, per descomptat, el nou hàbitat natural de la Internacional rondinaire. És en les xarxes socials on la Internacional rondinaire fa les seves teràpies i els seus congressos mundials. Quan es barregen els rondinaires amb els que tenen un empatx d’ideologia, llavors el populisme està servit.
No voldria ser mal entès. Quan parlo de la Internacional rondinaire no em refereixo a la gent que emprèn lluites coratjoses contra injustícies que poden procurar grans avenços a la història ni el que protesta davant d’una immoralitat. Per entendre’ns, Martin Luter King no em sembla que fos un rondinaire. Quan hi ha gent que, havent crescut en escenaris de gran adversitat, són capaços de resoldre la seva vida sense perdre el somriure ni el sentit de l’alteritat, ens donen lliçons profundes. No traslladen una queixa inercial i fàcil. Expressen coratge i determinació.
Queixar-se és menys arriscat que emprendre. El contrapunt dels rondinaires són els emprenedors. Els que decideixen desplegar, amb risc propi, iniciatives que són l’antítesi de la queixa. Al final, hi ha gent que des de la seva posició planta cara i procura construir solucions i hi ha gent que bàsicament critica el que els altres intenten construir. La Internacional rondinaire sobrediagnostica però no crea res. Saben descriure els defectes i els "peròs" de cada cosa, però quasi mai van més enllà de constatar com de malament els altres fan les coses.
Hem de vigilar de no tornar-nos uns rondinaries. És fàcil d’esdevenir un rondinaire, gairebé sense adonar-se’n. La vida ens ofereix ocasions, de vegades ben dures, d’abonar-nos a la queixa estructural. Però quan veig amics que suporten malalties duríssimes sense perdre ni el somriure ni l’empatia malgrat el dolor i la por, i quan veig que hi ha gent que ho passa malament amb la crisi i amb gran esforç aconsegueixen surar amb dignitat, em convenço que els rondinaires no ens han de guanyar la batalla. El rondinaire perenne tendeix a la toxicitat i acaba afiliat a la mediocritat.
És ben cert que vivim en un món complex. Tanmateix hi ha moltes coses per les quals lluitar. Però, des de la meva perspectiva, queixar-se no serveix de res, és un exercici d’autocomplaença inversa. Per tant, "no complains". Admiro la gent que tira endavant sense queixar-se i no espera que li ho donin tot fet. I d’aquesta gent, per sort, n’hi ha de tots colors i condició social. Admiro els que enfronten grans reptes, plens de limitacions, però no es perden en queixes sinó que proven i proven i al final se’n surten. Penso en molts emprenedors, joves i no tan joves, i penso en gent gran d’aquelles generacions de ferro colat. Gent d’una peça. Les lliçons que perviuen, les ofereixen els que construeixen, no els que només es queixen.
Bé, deixem-ho aquí, altrament corro el risc de fer un article massa rondinaire sobre la Internacional rondinaire.
