Dilluns, dia 21 de desembre. A les portes del Nadal. Digestió pesada dels resultats electorals i intents de fer-nos creure el que no és: les eleccions es guanyen o perden definitivament l’endemà. Quan es despertin els nostres admirats líders polítics, el dinosaure català estarà encara allà, mirant-los fixament als ulls. Catalunya no se n’haurà anat i la inflamació haurà baixat una mica, a l’espera de novetats, però pensar que tot plegat acabarà en no-res no és intel·ligent. No serà així.
La majoria no vol estimbar-se amb els de JxS i la CUP, d’acord, però tampoc enterrar-se amb els altres. Caldrà començar a pensar a moure fitxa, entre torró i torró. Ja les van movent, molt tímidament: el missatge de fons és que es podrà parlar d’alguna cosa. No massa, eh? Fins i tot algun lleuger retoc a la sagrada Constitució, si hi ha consens. Cal això? En absolut. Seria més que suficient un canvi d’actitud. No és necessari canviar ni una coma de la Constitució, ni una. Cal fer un canvi mental, més difícil que qualsevol canvi legal. Cal entendre una Espanya plural, més plana en les jerarquies, més còmoda en la seva diversitat, més justa, menys "madrilenyocentrista". És això possible? Diria que més aviat és somiar truites, que això és justament el que no passarà.
Que alguna concessió caldrà fer, a més d’escanyar (intel·ligentment, per cert, cosa que no es pot dir del govern català i els seus aliats), és evident. Però no passarà de la pura cosmètica.
Ens vendran un lifting constitucional, res més. I el dinosaure català seguirà allà, quan es despertin l’endemà de les eleccions o l’endemà dels pactes o l’endemà de quan sigui. Més que res perquè en el fons no saben què fer-ne. I el dinosaure tampoc, de moment.
