Vicepresidenta del Govern d’Espanya, roda de premsa a Madrid: parla de Catalunya i diu que hem "complert" amb les seves exigències… Parla amb segones, hi ha mirades i somriures de complicitat amb la premsa mes rància del país, tot fent una breu posada en escena de la seva incapacitat de propiciar diàlegs quan eren més fàcils, experta com el seu cap a aixecar parets de formigó i prendre decisions bloquejadores de l’independentisme… Imagino la correspondència de somriures i gaudiments sobre la mà dura del "Gobierno de la nación". Tot plegat prepotent, vergonyós i indigne, però gens sorpresiu.
Puc entendre que ara una negociació és quasi impossible perquè les parts en litigi s’han radicalitzat, però no oblidem l’etapa de peticions molt més digeribles, i ens trobarem amb el mateix búnquer negatiu a tota concessió per part del Sr. Rajoy, presoner de la seva pròpia incapacitat dinamitzadora, de la pressió de la Faes i del corresponent entorn que la sustenta.
Pel que fa al nostre bloc sobiranista, han fet una exhibició del ridícul polític més absurd, inoportú i protagonitzat en un moment de manca de cohesió, amb només 62 diputats, paralitzats per la rigidesa de posicions dels que només n’aconseguiren 10. Fet, a més, en uns moments d’afebliment del país, segrestats per una forta crisi, un mercat d’atur altíssim, amb una gran pobresa per part de moltes famílies i amb els calaixos de la Generalitat buits, molt endeutats i necessitats de la "caritat" humiliant del Govern d’Espanya, d’allò que ens correspondria sense haver de donar gràcies.
Crec que ens cal fer seriosos replantejaments del model que ens ha portat fins aquí i superar velles pràctiques del segle passat. Penso que convindria que els polítics se centressin més en les necessitats reals i actuals dels ciutadans, és precís sortir dels despatxos i baixar al carrer, escoltar allò que preocupa a la gent, fent camí des del seny i la valoració del "tempus" per fer viable el procés de progressiva emancipació. No és bo precipitar-se. Fa temps, Paulo Freire i Iván Illich, dos grans revolucionaris, en un debat sobre com millorar la societat, contra una opció de trencar-ho tot, Freire va dir: "El que s’ha de fer és allò que en cada moment sigui històricament viable, allò que es pugui traduir en projectes de millora real efectiva del model heretat, defugint del núvol de la utopia". És intel·ligent, asserenar-se i donar temps al temps.
Estem en la societat de la informació i evolucionant cap a un nou paradigma… Els polítics haurien d’entrenar-se millor en la comunicació ciutadana, expressar amb ètica i claredat el que cada opció política consideri pertinent, sense missatges de màrqueting manipuladors i enganyosos. És precís que la informació sigui clara i generadora de compromís, feta des de l’honestedat política, que permeti a la gent poder visualitzar el valor real de cada candidat i de cada oferta, identificar el millor líder, el més preparat, el més honest. Ara, més que centrar-se en les ideologies partidistes com a referent, crec que s’ha d’actuar des d’uns altres plantejaments, les necessitats i el patiment de la gent, per poder optimitzar l’aplicació de recursos cap a aquest camp, reforçant, alhora, els factors que puguin generar millor futur, entre ells, l’educació.
La complexitat actual exigeix treballar en equip, per complementar-se, buscar aliances, cercant talent ja que en la política activa no hi cap la mediocritat, i pagar-los bé per tenir els millors.
Hem de votar gent creativa i emprenedora, hem de captar bé les raons dels que utilitzen Catalunya per fer-se un espai a Espanya. Valorar si això ens pot ajudar o si els seus interessos a fora redueixen les seves implicacions aquí.
S’ha de fer pedagogia als barris sobre les propostes del país que podem ser, que volem que sigui. És bàsic informar-se’n bé, però encara és més important escoltar, analitzar i reflexionar bé sobre el que hem escoltat i saber-ho convertir en programes d’acció generadors de valor per a les persones, sotmetent la seva aplicació a controls per evitar "temptacions"…
