Algú s’esperava que el Tribunal Constitucional aprovés una mena de desig d’indepen-dència, però no massa, redactat a corre-cuita, sabent que duraria quatre dies i que en el fons ningú no el volia? Era massa esperar. Dóna’m dos vots i la meva ànima serà teva: aquest ha estat el model, demencial i suïcida, de la suposada negociació entre Mas i els cupaires. I la cosa ha acabat (perquè, costi més o menys reconèixer-ho, ha acabat) com era previsible que acabés. Tot i que les guerres (les virtuals i pacífiques incloses, recordem Clausewitz) no se sap mai qui les guanyarà, no comencis mai una guerra si no estàs absolutament segur que pots guanyar-la. I si estàs segur, del tot, dubta de la teva seguretat, torna-t’ho a pensar dues vegades i després tira pel dret i que sigui el que Déu o el diable vulguin… Hi havia sortides millors. La bona? Reconèixer l’endemà de les eleccions que no hi havia majoria suficient. Una immensa majoria -potser, amb dificultats- es pot saltar les lleis. Una minoria, no, per gran que sigui. I a Europa, menys. Que això no és Àfrica ni el Carib, ni Catalunya és una colònia espanyola. I Espanya serà una democràcia avariada, sí, i viciada, també, i fins i tot desastrosa, però no és una dictadura. Calia haver reconegut el resultat de les eleccions, així de dur i de simple. I esperar. Però no. Hi havia qui tenia pressa, qui no podia perdre el tren a cap preu. Doncs ja està, s’ha acabat.
I encara no han dit el que han de dir: que no van guanyar, que no tenen prou majoria per tirar pel dret. Justament per això la paret del TC és insalvable. Perquè no hi ha prou gent al darrere per saltar-la. No tot s’acaba aquí, ni de bon tros, però aquesta patètica i barroera manera de fer les coses podria ser que sí… En el fons, traumes personals i col·lectius al marge, tenim una oportunitat de fer-ho infinitament millor.
