És possible que d’aquí a uns anys (cinc, deu, quinze, vint…) Catalunya acabi essent semiindependent (formalment, però lligada de peus i mans) en el context d’una Europa sense estats-nació i possiblement sense Gran Bretanya. L’Europa que ens preparen amb el TTPI, aquesta gran estafa, se sentirà més còmoda, possiblement, amb petits i febles estats-regió, o ciutats-estat, una mica de parafernàlia patriòtica-estatal per entretenir els ciutadans i grans negocis per a les grans corporacions.
La tramposa guerra antigihad és un episodi més d’aquest procés de "reorientació" europea: a veure a on ens porta tot plegat… Sang, suor i llàgrimes… I grans beneficis corporatius.
Ara, Catalunya ni pot ser ni serà independent. Qui ha dit al Constitucional que la declaració (sense majoria suficient) del 9-N era "un desig" i qui reclama al Suprem sobre el FLA ja ho ha acceptat tot, sense dir-ho obertament: qui vol independitzar-se de veritat no cauria mai en aquestes patètiques contradiccions. Por escènica, tacticisme de via estreta. O es fa o no es fa. I, si no, no se’t creuran en molt de temps. S’ha acabat, tot i que falta veure com sortim del forat amb una mínima dignitat, molt justeta. Poca, ho sento: és el problema de la petita política catalana, que dóna per al que dóna. Poquet.
Ens vendran que serem un Estat però sense ser-ho del tot, que farem acords bilaterals i maniobres intergalàctiques, i que ja anirem veient. Peix al cove 4.0. I en comptes de fer un "reset", que ens alliberaria de moltes misèries, aquí estarem, en el mateix cercle viciós i viciat. I trampós. Aquest és el gran problema. Que és trampós i no porta enlloc, excepte per als que viuen i viuran d’això.
