Sembla que juguen a això. A una megapartida de pòquer en la qual ningú no guanya res però algú pot perdre-hi molt. Les negociacions per formar alguna cosa semblant nominalment a un govern a Catalunya van per aquí. Sort que hi ha un termini final i sort que el 20-D hi ha eleccions, perquè podrien allargar-se eternament i descobriríem, com els belgues, que podem funcionar eternament amb un govern provisional. Bé, sí, es pot, evidentment, una altra cosa és que això sigui seriós o responsable. O que estigui a l’alçada del força arrelat complex català de superioritat: ho estan fent de pena, clarament.
La qüestió, clar, és a qui pengem la llufa més òbvia de totes les llufes: de qui haurà estat la culpa? Això és el que està en joc. I hi juguen els negociadors i els que no negocien però esperen ansiosament el fracàs de les negociacions, previsible absolutament: o en les properes setmanes o en els propers mesos, està cantat. Tard o d’hora, reconeixement del resultat de les eleccions (no, no hi ha majoria per jugar a nines amb la independència, i encara menys per fer el ridícul al·legant al Constitucional que era una mena de "desig", una expressió sentimental…), noves eleccions i cataclisme, amb repartiment de clatellades garantit. Qui es quedi amb la llufa es quedarà amb les clatellades i amb totes les culpes.
Tot menys reconèixer que el 9-N es van equivocar escandalosament i que no hi ha hagut xoc de trens, sinó un descarrilament per excés de joc tàctic a curt termini i manca de visió estratègica, paciència i grandesa d’esperit. Que petita i pobra s’ha fet la política catalana en poques setmanes. Vaja, com la germana bessona, la política espanyola. Ja se sap, coses de família…
