Jan Brugueras va publicar una interessant reflexió sobre el terrassenquisme en aquest diari el passat 17 de novembre. No és només una reflexió que comparteixo sinó que ens interpel·la amb preguntes significatives. És útil per a una ciutat tenir un relat polític diferenciat? Ofereix més oportunitats disposar d’una societat civil vertebrada a l’entorn d’alguns valors i projectes estructurants? Ajuda tenir una visió compartida que depassi les fronteres dels partits? Sincerament penso que sí. Terrassa té avui algun tipus de terrassenquisme entès com a moviment transversal i com a imaginari col·lectiu? No el sé veure, o en tot cas és molt esporàdic i associat a episodis extraordinaris com el viscut aquesta setmana passada amb la proesa castellera dels Minyons. Una cosa és l’efervescència local per un esdeveniment i una altra, una proposta local diferenciada i sostinguda.
Qualsevol "isme" local té molt a veure amb la identitat, que és una cosa evolutiva i normalment reenfocada des del present. En la nostra societat digital, una part important de la identitat d’una ciutat és aquella que assoleix transcendència local i provoca l’efecte mirall. Terrassa viu efecte mirall amb el quatre de deu dels Minyons en positiu i ajuda a construir una autopercepció que reforça la identitat, malauradament l’efecte mirall també pot tenir càrrega negativa quan el que es projecta és un fet poc edificant. La Terrassa tèxtil tenia una identitat potent i una voluntat manifesta de diferenciar-se de Sabadell, era més fàcilment cohesionable en el seu relat, en alguns dels seus interessos, i era terreny adobat per a una lògica com la que va representar el terrassenquisme. Royes va saber connectar amb l’epígon d’aquest sentiment en el debat de la comarca pròpia de finals dels vuitanta i va crear un moviment que recordava en algunes coses el terrassenquisme històric en la seva transversalitat i en la defensa davant d’un adversari exterior, en aquest cas, els que negaven a Terrassa la condició de capital comarcal. El terrassenquisme intentava sempre expressar una determinada síntesi local més o menys plural i més o menys interclassista. Brugueras explica molt bé aquesta condició del terrassenquisme en el debat que rescata entre Villatoro i Torrella Niubó (a qui, per cert, hauria encantat llegir l’article de Jan Brugueras).
Un dels factors que afavoriren el terrassenquisme fou, òbviament, l’articulació del moviment entorn d’un líder que l’aglutinés. Alfons Sala va reunir els interessos industrials i va incorporar alguns republicans moderats al seu discurs localista i li va donar una dimensió de districte. Royes va assajar sempre un terrassenquisme molt més interclassista. Ballart tot just comença i no està en aquesta lògica, però tampoc ho estan la majoria de grups polítics de l’actual Consistori, que posen més l’accent en la confrontació que en compartir una síntesi mínima de ciutat. Quins són els grans projectes de ciutat que les forces polítiques terrassenques comparteixen? Algú ho sabria dir?
Un dels principals problemes de la política local és que els contrapesos tradicionals a la lògica institucional s’han afeblit molt. Eren contrapesos en el sentit que no eren només organismes d’opinió sinó que eren plataformes operatives amb impacte real sobre la vida de la ciutat. La societat civil és ara molt més feble, queden plataformes d’opinió però són molt menys operatives, i les poques que queden alguns les volen desmuntar amb una gran obsessió ideològica perquè tot sigui públic. Una societat civil afeblida genera menys contrapesos i dificulta la construcció de relats transversals i d’objectius compartits per sobre de les lògiques partidistes. Ja no queden institucions financeres locals, l’Institut Industrial ja no aglutina grans empreses, la Cambra de Comerç sobreviu en un entorn complicat, Prointesa fa anys que no és cap referent, la Cecot és cada cop menys local i els sindicats semblen instal·lats en una inèrcia persistent. Del gran entramat d’entitats que eren l’emblema de la capacitat de decisió local queden només la Mina, la Mútua i algunes més testimonials com la Previsió Terrassenca.
Pot ser que alguna mena de terrassenquisme rebroti en algun moment, si hi ha lideratges sòlids que ho afavoreixin, però avui per avui no hi ha símptomes de res similar al que fou històricament el terrassenquisme. És una constatació sense voluntat d’ecos nostàlgics. En tot cas, si algú volgués ressuscitar el terrassenquisme hauria de ser sobre bases completament noves i donar-li un sentit i unes formes pròpies del nostre temps.
És important i reconfortant tenir la perspectiva dels joves historiadors com Jan Brugueras, són la fornada emergent d’intel·lectuals locals que ens ha de nodrir de noves síntesis sobre el passat i de noves mirades sobre el present.
