Les primeres garrotades espanyoles han sorprès els nostres ardits parlamentaris amb els pixats al ventre. Declaren la guerra a un país antic i violent i, en comptes de serrar les files, els nostres guerrers s’entretenen desfullant la margarida: Mas, març, Mas, març… Es comportem com nens petits: juguen a ser David amb l’esperança que Europa aturi Goliat, però Europa té un altre problema, ha de decidir si prohibeix l’islam d’una vegada, o si continua fent-se la cega. Europa no té ni temps ni ganes de fer costat a una colla d’insensats, que el dilluns declaren la guerra i dimecres decapiten el general que l’ha de comandar. Telegrames enviats pels cònsols de Barcelona als seus països. A la Merkel: "Damen Ministerpräsidenten, gratulieren Mariano. Katalonien ist die Labyrinth". A Elizabeth: "Her Majesty, the Catalan’s Case has become the Catalan’s maze". A Hollande: "Monsieur le Président: ils sont fous, ces catalans là". A Obama: "Mister President: good news from Spain, Catalonia is no longer a pain". A Felipe: "Majestad, el frente catalán carece de frente: ni dos dedos".
A mi, ara, tant me fa que la CUP s’esberli, o que pacti amb JxSí una presidència coral, o polifònica, o que tots plegats es facin monges de la trapa. Que Déu els doni el senderi que no tenen. Ara ja tant se val que facin un nou govern, o que continuï el govern en funcions, que serà, ben aviat, el de defuncions. El que sigui que pactin no tindrà cap versemblança, cap seguretat que qualsevol incident -l’Estat en fabricarà cent- no generarà noves discussions, que hauran d’acabar sent debatudes en assemblees populars, infestades d’espies fins al capdamunt. Fotin ses senyories el que més els abelleixi, nosaltres els donarem suport amb més esma que entusiasme. Perquè ens han fet quedar molt malament, a centenars i centenars de milers de catalans honrats i decents; perquè ens han fet passar molta vergonya, davant dels nostres amics d’arreu. Ens han fet fer el ridícul!
Si em volen creure val més que n’informin la presidenta del Parlament (la reconeixeran de seguida, va amb texans) que amb 62 diputats i 10 gamberres no es fa la independència. Si no hi ha cap altra alternativa de govern, doncs que es convoquin noves eleccions. Si aquest fos el cas, els demano encaridament que comencem de zero, i no enganyem ningú. Els independentistes tranquils volem fer la independència des d’una posició àmplia, democràtica, parlamentària, europea; que agrupi el cos central de la població, liberal i progressista (no confondre amb progre), que no pretengui ni revolucions socials, ni canvis de realitat, ni hòsties en vinagre. Ens presentem a les eleccions dient que farem la independència tranquil·lament, irrenunciablement. Si guanyem, la fem, així anem tots a presó. Si no guanyem, passem a l’oposició, i que governi la región catalana el gegant del pi, la barbie, el bufó o el nofranco, o el sursum corda.
Però sobretot, sobretot, no abusin més de la nostra paciència, no ens facin passar més vergonya. Si hem d’arribar a la conclusió que els catalans i els castellans de Catalunya no volem la independència; que no ens importa que Madrid ens robi, ens insulti i se’ns pixi a la cara, doncs ho acceptem, i ja està. Farem com Espriu, ens desvincularem mentalment d’Espanya, i viurem de la terra, de la parla i de l’activisme cultural. Els nostres avis i pares així ho feren, si et plau per força, i visqueren molts anys. Anhelarem que guanyi el Barça, i que perdi el Madrid, i la roja, i l’Alonso i el Rafa. Ocasionalment baixarem a Barcelona, donarem veces als coloms i anirem amb golondrina. Tornarem a casa i viurem com viu la gent normal, lluny de la mediocritat madrilenya i del babauisme barceloní, es digui Toni Soler o Ada Colau. Per vacances anirem a l’estranger, on diuen que la gent és neta, noble i culta, i serem feliços una estona.
Tal vegada els nostres néts es deixin de beneiteries comunistes i anarquistes, i lluitin, primer que res, per tenir una pàtria. O tal vegada no, i continuïn essent uns cornuts i pagant el beure, in saecula saeculorum.
Sugg: La part fosca, de Gyllian Flynn
