Cada vegada que veig García Albiol a la televisió em ve a la memòria una inscripció que hi ha a la catedral de Sevilla: “Dice san Ginés que quien tiene cara de bruto, lo es”. I quan escolto el que diu García Albiol no puc deixar de pensar que el proverbi sembla fet expressament per a ell. Les seves declaracions són sempre de traç gruixut, sense cap marge a la subtilitat ni als matisos: “chula ella, chulos nosotros”, per posar un exemple recent i significatiu. Per això, tot i que el metge m’ha recomanat, a causa de la hipertensió, que eviti les emocions fortes, quan vaig sentir que Albiol parlava de multiculturalisme no em vaig poder estar d’anar a buscar les seves declaracions empès per la curiositat de fins on podia arribar a desfigurar-se aquest terme en les seves mans.
Diu Albiol en la seva pàgina de Facebook: “Han transcurrido seis días desde el atentado de París. Ahora quiero transmitir -desde la reflexión personal- mi visión sobre lo que está ocurriendo en Europa. Soy muy consciente de que los ‘buenistas’ se lanzarán a la crítica feroz, pero afirmo sin ningún tipo de complejo que uno de los principales problemas que tiene Europa y Occidente es el MULTICULTURALISMO. Una sociedad multicultural es garantía de guetos, inadaptación y conflictos. Yo apuesto claramente por la pluralidad. Pluralidad significa que quien venga a nuestro país puede mantener sus costumbres de origen, siempre y cuando éstas sean compatibles con los valores y leyes que tenemos en Occidente. Y a quien no le guste… A su casa”. El text va acompanyat d’una fotografia d’unes dones iranianes en burca fent el signe de la victòria després d’haver anat a votar, clar que Albiol s’oblida d’explicar que la foto està feta a l’Iran, a veure si algú pica i es pensa que és feta en algun barri de Badalona… Aquest és el típic “embolica que fa fort” amb què l’extrema dreta, a la qual pertany sens dubte García Albiol, presenta els seus arguments. “Una sociedad multicultural es garantía de guetos, inadaptación y conflictos”, deixa anar aquesta frase sobre la qual fonamenta tota la seva afirmació sense prendre’s la molèstia d’argumentar-la ni de justificar-la amb cap mena de dades. En contraposició d’això ens ofereix allò que ell anomena “la pluralidad” (cultural, se suposa) que, segons Albiol, consisteix a “quien venga a nuestro país puede mantener sus costumbres de origen siempre y cuando éstas sean compatibles con los valores y leyes que tenemos en Occidente”. Només faltaria! Però això no és la pluralitat cultural, d’això se’n diu “Estat de dret”. No és la meva intenció cansar l’amable lector amb les diferències entre multiculturalitat, pluralitat cultural i interculturalitat. En tot cas, i per fer-ho breu, del que parla Albiol -és a dir, dels atemptats de fa una setmana a París- no té res a veure amb la multiculturalitat sinó amb la marginació, amb el fet que hi hagi ciutadans a Europa que se senten ciutadans de segona perquè tenen la percepció que el seu ascensor social té menys botons que el dels altres. Això sí que crea ressentiment i radicalisme, no la multiculturalitat. A més a més, França, amb els seus valors republicans que han d’assumir tots els ciutadans, estaria molt més a prop del “pluralisme” que defensa García Albiol que no pas del multiculturalisme, amb la qual cosa hem de pensar que o bé Albiol s’ha fet un embolic cultural o bé no ha resistit la temptació, obscena en aquest cas, d’aprofitar que “el Pisuerga pasa por Valladolid” per engegar-nos el seu discurs d’extrema dreta. Com que no em dic García Albiol i no vull caure en la demagògia no afirmaré que, vist el menyspreu amb què va tractar la cultura catalana com a alcalde de Badalona, segurament el concepte de “pluralisme” no és el que li escau més a la seva acció política sinó el de “colonialisme cultural”. Afirmar això seria caure en la mateixa piscina d’elementaritat en què neda tan bé el senyor Albiol.
