En un món com el nostre on el terrorisme, les guerres i les migracions de pobles sencers ens fan ser realistes i pragmàtics, resulta sorprenent que alguns creadors es dediquin a recuperar la imaginació com si fossin un nen gamberro. La gamberrada de la imaginació de què parlem la protagonitza Terry Gilliam, responsable de la direcció d’escena i escenografia de l’òpera d’Hector Berlioz (1803-1869) que aquests dies es representa al Gran Teatre del Liceu, "Benvenuto Cellini", estrenada a l’Òpera de París el 1838, al Liceu es va representar per primera vegada el 1977. Terry Gilliam ha agafat l’òpera d’Hector Berlioz i ha creat un món que convida a somiar l’espectador.
Cent persones a l’escenari: cantants, acròbates, el cor, actors, nens… Tots ells comuniquen el llenguatge universal de la imaginació i la sorpresa. En un món ple de bojos que posen bombes per destruir necessitem bojos creatius que construeixin un món millor, no que el destrueixin. Terry Gilliam, juntament amb Josep Pons, forma una barreja de saviesa arcana i intensitat emocional i musical que dóna com a resultat un dels millors espectacles que es poden veure en aquest moment en el món.
La mirada d’un creatiu escènic és una forma d’enfrontar-te a la realitat que contrasta amb les notícies dels mitjans de comunicació amb els quals esmorzem i sopem. El món es transforma en un lloc en el qual es pot viure ple de barroquisme, creativitat i color. La música de Berlioz es veu reforçada per la feina que aquesta temporada està duent a terme Conxita Garcia amb el cor, com ja va fer en el "Nabucco". Tot aquest gran moviment de masses passa a l’escenari, però també a platea amb balls, exercicis de trapezi, jocs de màgia i la pantomima del teatret de Cassandro, amb ridiculitzats personatges institucionals propis de la visió bufa de la política de la Commedia dell ‘Arte.
A través de les veus d’Eric Halfvarson, que encarna el papa Climent VII; la veu de la soprano Kathryn Lewek en el paper de Teresa, i l’enèrgic John Osborn en el paper de Benvenuto Cellini el públic va seguint la història de l’artista i la seva mecenes. Irònic, blasfem, emotiu, savi i sovint apassionat ens endinsem en la seva lluita per aconseguir l’amor i la consagració del seu art.
Els camins de la política, l’espiritualitat i els plaers s’ajunten en aquest carnaval dels sentits que és l’òpera "Benvenuto Cellini".
Poden les creacions de l’ànima humana sobreviure en el més infernal dels escenaris informatius? Una inesborrable exploració escènica, musical i artística que confereix a l’òpera aquesta categoria d’espectacle total.
Aquesta és una d’aquelles rares òperes especialment recomanables per a aquells que mai han trepitjat el Liceu, una iniciació a la vida, al carnestoltes… És difícil oblidar espectacles així, es produeix una mena de sortilegi sota l’efecte del qual un es deixa conduir sense posar resistència des del minut zero.
