L’argument és conegut. Thelma és una casada avorrida de ser-ho que accepta l’oferiment de la seva amiga Louise d’anar a passar un cap de setmana, totes dues soles, a la muntanya. Durant el viatge, en l’aparcament d’un bar de carretera, un borratxo intenta violar Thelma, Louise se n’adona, treu la pistola que duu en el cotxe i el mata. A partir d’aquí la pel·lícula és una fugida endavant, Louise proposa a Thelma de fugir a Mèxic i, per tal de tenir diners per al viatge, truca a un pretendent perquè els en deixi. Mentre Louise està amb el pretendent, Thelma es lliga un autostopista que els acabarà robant els diners que els havia deixat l’amic de Louise. Thelma se sent en l’obligació de compensar Louise i la convenç d’atracar un banc. L’atraquen, aconsegueixen els diners i fugen. En la fugida tenen un intercanvi d’impressions amb un camioner masclista i, per escarmentar-lo, li cremen el camió. En aquests moments ja tenen mig FBI perseguint-les carretera enllà. Davant de l’evidència que no podran escapar, s’agafen de la mà i s’estimben, amb cotxe i tot, a les fondàries del Gran Canyó.
L’argument d’aquesta road-movie mítica té molts punts de contacte amb l’actualitat política catalana. Mas podria fer el paper de casada avorrida que es deixa convèncer per Louise/Junqueras d’anar a fer una francesilla juntes. El paper de Brad Pitt, l’autostopista que els roba la cartera, va pintat per a l’Antonio Baños, que és qui provoca, indirectament, l’atracament al banc que, en el nostre cas, podria ser la declaració d’insubmissió al Tribunal Constitucional.
El paper de Harvey Keitel, el comissari de l’FBI amb cara de “marededéu en quin embolic s’han fotut aquestes noies”, estaria reservat a Mariano Rajoy, tot i el risc que faci malbé totes les escenes on hagi de sortir. El paper del pretendent que els deixa els diners podria ser interpretat per qualsevol empresari de la colla del 3%.
I aquí les tenim! Thelma i Louise són dins d’un cotxe, agafadetes de la mà i corrent per una carretera que només té per destí l’estimball. El problema no és que Thelma i Louise s’estimbin, en són ben lliures, però en la versió catalana de la pel·lícula les dues protagonistes no s’estimben soles sinó que amb elles se’n van rostos avall els somnis i les il·lusions de milers de catalans i s’haurà deixat un panorama ben galdós per als propers anys.
El balanç polític d’aquesta setmana ens ha permès veure com li regalàvem la campanya de les eleccions generals al PP; com la filla d’un ministre franquista, en nom del govern espanyol, presentava un recurs davant el Tribunal Constitucional contra una declaració política feta pel Parlament de Catalunya; com el govern espanyol anunciava el contingut de la resolució del recurs abans que ho fes el mateix Tribunal Constitucional, i com un president de la Generalitat es convertia en frare mendicant davant la bancada dels “montagnards” del Parlament de Catalunya. Si algú no creu que estem conduint de cara a la cinglera és que és un optimista irreductible!
