De bon matí, una immensa catifa blanca uneix Prullans amb el Cadí. Per sobre de la boira el sol espetega sobre els roquissars de la serra, conferint-los una lluïssor metàl·lica; els que queden a l’ombra, per contra, semblen de grafit, talment dibuixats al carbó. Dessota el rocam comença el bosc, d’un verd mat. Cap a Riu, alguns prats ens fan la rateta: és la gebrada, que reflecteix la llum solar, com si d’un gran espill maragda es tractés.
Davallem cap a la carretera, travessant la boira de cotó fluix, humida, molt prima. Per sota la boira, ací i allà, emergeixen poms de fulles grogues, les darreres, de la fosca boscúria de pi negre. Més avall apareixen els prats, d’un verd ben viu, i al fons de tot, com una serp platejada, s’hi esmuny el riu, acomboiat pels seus altius guardians, els verns, els salzes i els pollancres, els uns encara guarnits de coure i els altres, totalment nus. El vapor que emana de la terra ho enterboleix tot.
Anem cap a Puigcerdà, a la Fira del Cavall. En pujar-hi, la boira es dissipa aviat. Aparquem a Sant Martí i, pel seu pont, arribem a la fira, tota escampada al costat de l’estació. De lluny estant sentim els anuncis dels concursos. Ara ja fa un bon sol i una certa calor. Una gentada immensa omple tot el lloc. Ens informen que hi ha exposats més de mil exemplars del cavall ceretà, agrupats als seus corrals; per comprar i per vendre, que d’això es tracta. Centenars de ramaders de tot el Pirineu, abillats amb la seves bruses, acudeixen a aquesta fira, que és la més important del país: data del segle XIII, o sigui que està ben arrelada. Anem passant pels corrals, observant la varietat d’aquesta raça equina, d’una gràcia difícil d’explicar: com es pot descriure, alhora, la lleugeresa i la solidesa? Quan hom pensa en el cavall cerdà de seguida li ve la imatge d’un cavall robust, marró, de pota ampla, de cua i crinera llargues. Sí, són així; però també n’hi ha de castanys, de negres, de grisos, de blancs i de bigarrats, amb diferents colors al cap i a les potes. Una altra imatge els acompanya: són potents, musculats, per a feines pesades. Això era abans. Ara només es crien per a la carn, i semblen més suaus en les formes, més elegants, sense perdre la robustesa. Se’n mostren de tres edats: els pollins, de sis mesos i un centenar de quilos; els terçons, de tres anys i uns cinc-cents quilos, i els cavalls i les eugues per a la cria. Fan concursos de terçons, d’euga amb pollí, d’euga sola i de semental; pels altaveus van presentant les categories i els noms dels finalistes. D’entre aquests, ocurrents i divertits, i a mi em criden l’atenció Independència, Estelada i Llibertat: el procés ha arribat fins i tot als estables! Els premiats obtenen un millor preu, són el futur de la raça.
Abans, la majoria de compradors eren espanyols, sobretot valencians. Ara ja vénen de França i del nord d’Itàlia. Exportem carn d’equí, mira per on! Recordo, de petit, que el pare es comprava de tant en tant un bistec de cavall, en una carnisseria del carrer de Grànius; deia que el trobava tendre i dolç. Jo, ara, no conec ningú que mengi carn de cavall, ni n’he vist cap a cap carta. Per TV3 sento el president de la fira queixant-se que aquí, a la República Llepafils de Catalunya, se’n consumeix molt poca, ja que el cavall és considerat una mascota; qui es menja una mascota, eh?
A la tarda, bo i tornant, observo que els pins semblen nevats, de tantes erugues com tenen. Aquesta calor extemporània ho fa anar tot en doina. Ara, aquells pomells grocs del matí, amb la claror obliqua del sol i el ventet del capvespre que els remou, esclaten en flames, com focs rovellats enmig del bosc. També a dins del poble: les heures i els liquidàmbars encenen la tarda per als passejants. Les darreres llums crepusculars encara permeten d’observar com el fum de les xemeneies enceses s’enfila mandrosament fins a una certa alçada i, arribat allí, com si un tel transparent no li permetés d’ascendir més, el fum s’escampa horitzontalment, com un ataca de tinta. Més amunt, a la volta del cel límpid, el quadre d’estels de la nit comença la seva funció.
* Lectura suggerida: La llei del menor, d’Ian McEwan