No és igual qui fa les coses. Encara que alguns diguin que l’important són les idees i els programes i no qui els executa, la història ens demostra que aquesta és una afirmació del tot qüestionable. Qui fa les coses, el “know who”, és determinant. Altrament, no parlaríem de talent. Per exemple, una idea genial per a una start up pot ser perfectament destrossada per un mediocre, mentre que una idea aparentment poc espectacular pot ser un èxit conduïda per una persona de talent. És per això que els “venture capitalist” no inverteixen en idees, inverteixen en persones. La meritocràcia és el mecanisme natural de selecció d’aquells que acaben demostrant amb resultats que són els més preparats per afrontar determinats reptes. El talent té com a hàbitat natural la meritocràcia. El talent és aquella condició que s’atribueix a les persones que aconsegueixen resultats habitualment per sobre de la mitjana.
La política i una determinada visió molt corporativista de l’administració cauen sovint en el populisme de posar les idees per sobre de qui les ha d’executar, com si les idees tinguessin peus i caminessin soles. Les idees es concreten a través de persones i que aquestes persones siguin gent honesta i de talent és fonamental per saber quina forma i impacte real tindran les idees que es proposen. Òbviament, com en tot, cal evitar els extrems: hi ha idees que són intrínsecament reprovables i hi ha persones que presenten uns egos tan desfermats que els desdibuixen el talent que puguin tenir.
Qui fa la cosa és important, però també a l’escala en què es fan les coses. És a dir, no tothom serveix per actuar en qualsevol escala. Hi ha empresaris que saben atacar bé mercats propers on coneixen la llengua i els costums però, en canvi, es perden en el procés d’internacionalització.
Hi ha alcaldes que han destacat gestionant els seus pobles o ciutats pe-rò que quan assumeixen responsabilitats superiors fracassen perquè continuen fent d’alcalde en un entorn que requereix una altra aproximació. Hi ha bons tècnics que quan els posen a fer de caps de les seves unitats de negoci fracassen perquè no han après mai a delegar i es fan un fart de patir ells i fan patir molt els altres. Aprendre a delegar és dur, però és l’únic per poder operar en escales superiors. Els que no deleguen, com a màxim, sumen, els que deleguen són els que multipliquen. Delegar però implica una norma, hom delega la feina però manté la responsabilitat. Per actuar en escales superiors, saber delegar és la prova del nou.
L’habilitat per escollir bé les persones segons l’escala en què operen òptimament és una forma de saviesa. Els millors són sovint els que saben escollir més bé qui els acompanya, repartint joc, no desmotivant els seus col·laboradors, intentant que donin el millor de si mateixos i creixin com a professionals i com a persones. Atreure talent requereix una sàvia combinació entre l’ambició en els objectius i la humilitat en les formes. No hi ha projectes ambiciosos sense gent capaç, però no hi ha gent capaç que atregui talent si no manté un capteniment d’una certa humilitat i proximitat en el tracte.
Una pregunta important que ens podem fer és si som gent de talent o no. I per evitar respostes massa autocomplaents o massa autocrítiques és bo que ens refiem d’un criteri que no depengui de nosaltres mateixos. Crec que si en dos o tres anys no li passa res important a la nostra vida professional o empresarial (rebent propostes d’altres organitzacions o de canvis positius dintre de la mateixa organització, o ser cridats per a projectes importants si es tracta de professionals autònoms o d’empresaris) és que ningú s’està fixant en nosaltres. Aleshores s’imposa tot menys queixar-se. S’imposa reflexionar, aprendre i millorar les nostres competències perquè els altres quan pensin en talent no ens excloguin de la llista, i sí, potser, ens posin en les seves llistes curtes a l’hora d’oferir propostes. També les organitzacions s’han de preguntar si són espais de talent o de mediocritat. Una empresa ha d’estar molt preocupada quan no li fitxen mai ningú, senyal que no conté prou talent on poder pescar gent bona.
Qui fa les coses no és l’únic important, però acostuma a ser determinant. La batalla de competitivitat del segle XXI va sobre talent més que sobre idees.
