Felip VI és un monarca tecnòcrata, mentre que el seu pare era un animal polític. Tot i els seus embolics, tapats per la política espanyola fins que es va passar de la ratlla, Juan Carlos I tenia un instint, una intuïció, envejables. Era un rei poderós, el cap de l’exèrcit, poca broma.
El seu fill té un guió molt ben après i poc més. I en el seu guió posa, subratllat en vermell: prudència i ni un pas en fals. Per això diu les coses aigualides que diu, com qui és conscient de la seva feblesa. “La Constitució prevaldrà” és una frase que no significa res i que no vol ferir massa ningú ni tampoc deslluir el paper d’un rei. “Ni chicha, ni limoná.” Un advertiment molt solemne en la forma i molt buit en el fons. Sí, d’acord, però de quina Constitució estem parlant? El monarca guanya temps i intenta quedar bé amb tothom, el seu primer objectiu és salvar la corona.
Des de Catalunya, de tant en tant, hi ha qui somia amb una Commonwealth, amb compartir rei però no Estat: una de tantes solucions creatives, purs somnis infantils sense base. Aquest rei és rei de si mateix i de casa seva, de poc més. Un alt funcionari representatiu. Per això ni encabrona més les coses ni obliga a seure i parlar als que ja fa anys que haurien d’haver-ho fet, no només als que manen (la paraula “líders” els ve grossa), sinó a molta més gent. Millor que sigui tranquil·let i no s’esveri, clar, que ja tenim prou eixelebrats, però en aquesta crisi està quedant més clara que mai la seva funció decorativa. No fa nosa, com si fos el rei d’una república. No solucionarà res ni empitjorarà res. Sense soroll, discretament, la monarquia de Franco es desdibuixa. Com el País Basc, que és independent, però se’n guardarà prou de dir-ho.
