És irònic, sí, que el Pablo Iglesias del segle XXI faci la política que haurien de fer els hereus oficials del Pablo Iglesias del segle passat. Però les coses són com són: els seus pares es van conèixer davant la tomba del pare del socialisme espanyol, de manera que hi hauria molt a dir sobre qui pot ser-ne l’autèntic hereu.
Almenys hi ha una veu, i esperem que unes quantes més, que no es tanca en el cercle estèril de “fem complir la llei al preu que sigui”.
La gran cagada (no democràtica) de la meitat justeta del Parlament català no pot tenir com a resposta només allò de “dura lex, sed lex” i si no us agrada us foteu o us passarem per la pedra. Arrenglerar-se amb Rajoy és un error polític extraordinari, que només porta a la victòria de Rajoy, ni que sigui justeta, i a permetre que, com Artur Mas, no passi comptes de la seva catastròfica gestió. La pàtria ho justifica tot i els ciutadans que es fotin, ja ho sabem.
Té futur el Pablo Iglesias II? No sé, tant de bo, tot i el seu complex de superioritat: ell sol no és la solució, però té algunes claus. Almenys sap distingir entre democràcia i legalitat, cosa que ni a Madrid ni a Barcelona està de moda, i que tampoc no és gens fàcil. Cal política i de la bona, però no hi ha res que faci suposar que la veurem en els propers mesos. L’entossudiment en la llei o en la negació de la llei (error garrafal del procés, que tenia més matisos disponibles i més democràtics) ens porta a la negació de la política.
A partir d’aquí, qualsevol desastre és possible. I qualsevol miracle resulta poc probable, perquè en el fons sabem que no existeixen. Espanya (amb una Catalunya molt més espanyola del que es pensen molts) és així. O sigui que fins al final…
