Els pacients lectors comprendran que dediqui els darrers articles a la política catalana, atès que la situació que vivim és tan excepcional -ser o no ser- que és difícil de no entrar-hi. Parlant de dificultat, els catalans som tan catxondos que, si una cosa és difícil, intentem fer-la impossible. Si ja és difícil d’obtenir, la independència, nosaltres pretenem fer-la impossible: matem el líder, blasmem del partit més votat i adorem el menys votat. Som l’admiració de mig món -i la riota de l’altre mig. Tenim el recolzament dels ciutadans, i una majoria d’escons al Parlament, però també tenim tot l’Estat en contra, el legal i el subterrani. Doncs bé, en aquesta tessitura tan delicada alguns dels nostres han decidit que ens escabetxem nosaltres mateixos, no fos cas que l’Estat trobés algun independentista sencer per empresonar-lo. Som així, està en l’ADN dels catalans: abans morts que lliures. Aznar ja ho advertí, i tothom se’n rigué.
La nit electoral del 27-S, els independentistes catalans, de bona fe, pensàrem que tot era possible. Vana il·lusió. Un mes després, constatem consternats que la CUP, que són antisistema, el primer que han fet és carregar-se el sistema cap a la independència. Allà on es demanava finesa política, doncs les (així, en femení, d’acord amb la pròpia praxis de la CUP) simpàtiques gamberres de la CUP, tan pures, tan sinceres, tan rialleres, ho han manegat a coces. Tot rient, rient, han escarnit tant en Mas i Convergència, que fan impossible qualsevol pacte honorable amb ells. En un pacte, si una de les parts en surt morta, no és un pacte: és una imposició. En fi, la virus CUP ha engripat CDC, i l’antibiòtic previst -ERC-, en comptes d’inhibir-lo, s’hi ha agermanat: bravo, Junqueras. El bacteriòfag ha assassinat l’hoste. Morta la cuca, mort el verí, deuen pensar, alhora, Baños i Rajoy.
Informe de danys: Mas vetat, per retallador. Puig i Ruiz vetats, per neoliberals. CDC escarnida, per corrupta. Presentada una Declaració al Parlament a corre-cuita, pueril. "D’aquí a trenta dies, etcètera." Trenta dies? Amb un annex que sembla tret del Manifest Comunista. A veure si en comptes de la independència farem una rebequeria. El pastitxo ha espetegat a la cara de la presidenta, amb el mandat que el faci empassar al futur govern català. De moment el nonat guisofi ja ha ennuegat l’actual govern en funcions, que s’ha partit en dos: fantàstica fita, el PP no n’esperava d’altra! En Mas-Cullell no vol repetir, l’Homs se’n va a Madrid i la Rigau, a l’aula. Ja planyo el nou govern, si és que en surt cap. L’hauran de triar d’entre els màrtirs de l’ANC, perquè les CUP ja han dit elles que no estan per a meses, ni per a governs, ni per a collonades; a elles, dóna’ls assemblees, samarretes-pancarta i micròfons: això sí que les enrotlla. Ep! En aquest lamentable desori ens han ficat els nostres propis diputats, sense cap ajuda ni del ballarugues, ni de l’encañadas, ni del gegant del PPi. No, no, nosaltres solets. Ara imaginin-se quan arribi el setè de Tricornis!
Resumint: per decència, per decòrum, Junts pel Sí no pot governar. No en aquestes condicions. Com a mínim, en Mas no ho pot fer: no amb el meu vot. JxSí podria governar l’autonomia amb d’altres grups parlamentaris, però llavors no faria la independència. És a dir, tal com ho ha posat la CUP, JxSí no pot governar de cap manera. Tant és així, que ja es presenten per separat a Madrid! Si jo fos l’Obama, o la Merkel, cada vegada que sentís la cantarella de la independència de Catalunya, somriuria discretament, i pensaria que, com a mínim, els de Monty Python feien riure.
President: poseu les urnes, i ho tornem a provar. Si tampoc surt bé, si alguns votants es tornen a beure l’enteniment, doncs passeu -passem- a l’oposició. A veure com s’ho maneguen el bufó, la barbie, el gegant i el nofranco per arribar a final de mes.
Sugg: L’espectre, de Jo Nesbø
