El papa Francesc va explicar l’estiu passat a un grup de joves la trobada casual que va tenir amb una senyora gran. Estava fent el recorregut habitual amb el jeep que utilitza per fer una volta a la plaça els dies d’audiència general perquè tots els presents puguin saludar-lo de prop. En un determinat moment es fixà en una anciana que estava entre el públic. Els seus ulls brillants i la seva mirada alegre la feien sobresortir entre els del seu voltant. El Papa va fer parar el "papamòbil" i es va acostar a saludar-la. La dona li va dir que tenia 92 anys. "Digui’m, senyora, quina és la recepta per arribar als 92 anys tal com està vostè?", li digué Francesc. La dona va respondre: "Menjar raviolis… Els faig jo mateixa!". La trobada amb els ancians és sempre una sorpresa, va dir el Papa a aquell grup de joves. I els va animar a parlar amb els avis i les àvies i a fer-los preguntes. Els avis són la memòria de la vida, la memòria d’un país, la memòria de la fe, la memòria dels conflictes i tensions, la memòria de cada família.
El Papa en dóna exemple i parla amb gran admiració dels seus avis, i en especial de la seva àvia paterna, de qui va rebre la primera educació en la vida i en la fe. Ell era el gran de la família, però la seva mare va caure malalta i el nen Jorge Mario passava cada matí a casa de la seva àvia, que va ser per a ell com una guarderia. "La meva àvia paterna -ha explicat-, Rosa Margarita Vasallo, és la dona que ha tingut una influència més gran en la meva vida, em va ensenyar a resar. M’explicava històries de sants i em va marcar molt en la fe. La ‘nonna’ (àvia) vivia a la vora de casa. Al matí se m’emportava amb ella i em portava a la tarda; així fins que vaig tenir cinc anys. L’àvia Rosa havia treballat en la naixent Acció Catòlica Italiana, fent conferències. Jo tinc el text d’una, que havia donat a sant Sever, a Asti, sobre "Sant Josep en la vida de la soltera, la vídua i la casada".
En una societat tan pragmàtica i utilitarista com la nostra tenim el perill que els ancians acabin essent considerats com una càrrega pesada que s’ha de descartar. De cap manera! Quan una societat perd l’afecte i el respecte a les persones grans, és senyal inequívoc que ha entrat de ple en la més gran decadència. Ells s’han sacrificat per nosaltres, ens ho han donat tot, ens han entregat el millor que tenien. La seva presència, l’experiència, el consell, la seva oració, són un gran do per a l’Església i per a la societat. Els últims anys de vida de la meva mare, recordo que a vegades em deia: "Fill meu, ja sóc gran i sense forces, ja no et puc ajudar pràcticament en res. Només puc resar". I jo li responia: "Mare, m’ajudes quan m’escoltes i m’aconselles i sobretot, el més important, m’ajudes amb la teva oració. Aquesta és l’ajuda més gran i eficaç".
Procurem, doncs, ser agraïts. Fem més viva l’actitud d’agraïment, que es concreta, en primer lloc, com a acció de Déu per tants dons rebuts del seu amor. Siguem agraïts també a les persones que ens ajuden tot al llarg del camí de la vida. I, en aquest sentit, hem de cultivar la memòria familiar, la memòria dels nostres ancians. Pel que he anat descobrint en la meva pròpia família i en el ministeri pastoral, allò que manté les persones grans en l’últim tram de la seva vida, més que no pas els aliments i les medecines, que també, sobre tot allò que els sosté és el nostre afecte, els nostres gestos d’amor.
L’autor és bisbe de Terrassa
