Quan, al 1966 el Vaticà va substituir el més que franquista bisbe Modrego per un aperturista Marcelo González Martín -que més endavant havia de jugar un paper important a la Transició al costat del cardenal Tarancón-, el nomenament de Martín va ser rebut a Barcelona amb la campanya “Volem bisbes catalans”, que prioritzava el lloc de naixença del bisbe per damunt d’allò que pensava. S’atribueix a Xavier Domingo -gastrònom d’afilada llengua- la reconversió del lema que omplia de pintades els carrers de Barcelona pel que serveix de titular a aquest article, amb això Domingo volia denunciar la hipocresia d’aquells que de cara enfora exigien patents de catalanitat però a la taula de casa seva preferien un vi de més refinada elaboració, en aquell moment, que el que es feia a casa nostra. Cal recordar que la campanya en qüestió la van liderar gent com Jordi Pujol, Josep Espar Ticó, et alia.
Com que el temps sovint gasta una ironia molt fina, ha volgut que, gairebé cinquanta anys després, el que vingui de la Rioja no sigui el vi sinó el bisbe. I ens hem tornat a esquinçar les vestidures, aquest cop no fent pintades per les parets sinó en les intervencions en tertúlies i els articles d’opinió de la ceba mediàtica. S’ha volgut veure el nomenament del monsenyor com una imposició, com si el bisbe de Terrassa, posem per cas, hagués estat elegit democràticament. L’Església té un tarannà autoritari perquè és una institució medieval orgullosa de ser-ho. Només cal veure com van vestits els cardenals i els bisbes quan surten de festa per Corpus!
Se li retreu a mossèn Omella que no sigui català, però bé que el parla! I es veu en el seu nomenament un triomf de l’espanyolisme al Vaticà damunt de les opcions catalanistes. Potser sí, no hi entenc gaire, d’intrigues vaticanes, però si jo fos feligrès de la seva parròquia em preocuparia més el pas d’Omella pel bisbat Barbastre-Monçó -i la connivència amb l’Opus que aquest càrrec diuen que implica- que no pas el seu catalanisme, que segurament deu ser molt tebi, gairebé tan tebi com el de monsenyor Martínez Sistach, que amb tot això del procés sobiranista s’ha dedicat a xiular i mirar enlaire.
En tot cas, el que em sembla extraordinari és que en un Estat laic, i a aquestes alçades del segle XXI, el nomenament d’un bisbe encara ompli pàgines de diaris i tertúlies radiofòniques com si fóssim al 1966 i l’Església catòlica tingués potestat per dir-nos què havíem de pensar, en què havíem de creure i com ens havíem de comportar. Afortunadament això fa temps que es va acabar i avui dia un bisbe parla pels seus i per als seus i si n’hi ha algun que té alguna rellevància social és perquè se l’ha guanyada personalment, no pel càrrec que ocupa. Entendre-ho d’una altra manera és legitimar també les passejades dominicals de Rouco-Varela amb la voluntat, encara, d’imposar els seus dogmes a una societat que cada cop n’accepta menys. El nomenament d’un bisbe és una qüestió interna dels catòlics.
Ells sabran, per pasturar el seu ramat, quina mena de pastor els convé. No ens fiquem en les seves coses si no volem que ells es fiquin en les de tots!
