Hi ha alguna cosa de paradoxal -i sobretot de còmic- en el fet que el procés de participació ciutadana per tal de revisar el reglament de participació ciutadana que va posar en marxa l’anterior regidoria de Participació Ciutadana entre març i juliol de 2014 no portés enlloc per la manca d’acord entre els partits de la Comissió Política de Participació Ciutadana. Fet que em fa pensar, com solc dir per a escàndol de molts, que la participació ciutadana està sobrevalorada.
Ho deixaré clar d’entrada per evitar els malentesos: sóc molt i molt favorable de la participació ciutadana. Tant, que m’indigna la frivolitat amb què se sol encarar. I és que, com he intentat explicar en altres ocasions, perquè aquesta participació sigui valuosa ha d’anar lligada amb una altra idea: la de la corresponsabilització ciutadana. És a dir, en primer lloc, no pot ser que es confongui la participació amb organitzar debats públics per recollir opinions individuals sense atendre les conseqüències que poden tenir els punts de vista particulars. Opinar no és participar. O només és començar a participar, però sense arribar a la força i el compromís que significa fer-ho. En segon lloc, no pot ser que els canals de participació siguin escletxes perquè determinats grups de pressió i d’interès puguin tòrcer, de manera organitzada, la defensa de l’interès general. L’interès general queda determinat, i equilibrat, en els resultats electorals aconseguits democràticament. I no seria correcte que aquest equilibri quedés modificat per procediments que no estiguessin avalats amb les mateixes garanties democràtiques.
Però, sobretot, no hi ha participació sense compromís i responsabilitat. Ja n’havia parlat fa uns anys arran d’aquell procés participatiu per a l’atribució d’una -petita- part del pressupost local i que, en plena crisi, va “guanyar” la proposta de construcció d’una pista d’skate. A part de la insensibilitat social ciutadana que mostrava el resultat participatiu, el mateix fet de plantejar-ho com un concurs, a veure què obtenia més vots individuals, ja era tota una aberració del que caldria entendre per participació ciutadana. Si del que es tracta és de regular com els ciutadans defensem els nostres interessos particulars, això no és cap problema. Que els regidors obrin oficines d’atenció pública per cada matèria i que rebin propostes, peticions o queixes de paraula i formals, i que siguin respostes de manera argumentada i transparent. I, naturalment, que no s’amaguin darrere de telèfons anònims d’atenció ciutadana que, més que no pas satisfacció, solen crear distància i desconfiança.
La participació ciutadana, si es pren seriosament, no tan sols ha d’obligar les institucions i els seus representants a escoltar, sinó que ha d’obligar també qui parla, qui demana o qui exigeix a assumir la responsabilitat sobre les conseqüències de la decisió en què ha participat. Per exemple, sobre l’increment dels impostos que caldrà aplicar per atendre aquella demanda. Podem exigir la construcció d’un nou institut, posem per cas, però hem d’assumir-ne el cost afegit o decidir també què es deixarà de fer. Si no és així, la participació ciutadana és una via de foment de ciutadans malcriats. I, d’això, ja en tenim, i de sobres.
