Hi ha una organització mundial que nasqué amb el compromís de mantenir la pau i la seguretat internacionals, fomentar entre les nacions relacions d’amistat i promoure el progrés social, la millora del nivell de vida i els drets humans. Sí, són uns objectius nobles cercar la pau, millorar la vida dels pobres, vèncer la fam i eliminar l’analfabetisme. Tanmateix, hom sap que són els fets els que retraten les paraules, és la pràctica la que justifica la teoria. En efecte, els fets i la pràctica d’aquesta organització palesen que, durant el transcurs de la seva existència, els objectius proposats miren molt amunt, però que els actes realitzats s’enfonsen molt avall.
El lector sap que parlo de l’ONU, el 70è aniversari de la qual es commemorà el passat dia 24 d’octubre. Qui segueix pels mitjans de comunicació els esdeveniments internacionals financers, econòmics, polítics i socials, coneix els desviaments dels seus objectius programàtics; la qual cosa mereix justificades crítiques. N’és un bon exemple -té un ampli consens- la crítica feta pel papa Francesc a l’Assemblea General de les Nacions Unides. En l’àmbit econòmic, acusa els organismes financers internacionals de no vetllar pel desenvolupament dels pobles i de sotmetre poblacions a una major pobresa, exclusió i dependència. En referència al poder, el Papa recorda que el poder té límits, per la qual cosa cap individu o grup humà és autoritzat a passar per damunt de la dignitat i els drets de les altres persones. En els aspectes socials, insta els governs del món que garanteixin als seus ciutadans l’accés efectiu i immediat a una vivenda pròpia, un treball digne, una alimentació adequada i aigua potable. I, en relació amb el futur de l’ONU, afirma que, si els representants dels estats no deixen els interessos sectorials i ideologies i no cerquen el bé comú, l’Organització de les Nacions Unides no servirà per al futur. Ara bé, no tot és de color negre en aquesta organització. Té organismes especialitzats que fan grans tasques pel bé comú. Un d’ells és la Unesco, l’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura, que va ser constituïda el 16 de novembre de 1945 i que té com a objectiu específic "mantenir la pau i la seguretat per mitjà de l’educació, la ciència i la cultura". En relació amb el camp de l’educació, que és el que vull breument comentar, la missió de la Unesco consisteix a orientar la política educativa a tot el món. Ella va formular moltes recomanacions sobre l’educació "per a la comprensió internacional", però gairebé no arribaven a les escoles. Dues dones, Madelaine de Vits, mestra belga, i Adelaide Kernochan, mestra nord-americana, varen concloure al final d’unes converses que, si es volia que les recomanacions de la Unesco arribessin a les escoles, calia entendre’s directament amb elles. Això es convertí en projecte amb la creació del Pla d’Escoles Associades de la Unesco l’any 1953. Actualment, la Xarxa Internacional d’Escoles Associades a la Unesco, la formen 8.000 centres de 180 països, uns 200 a Espanya i al voltant de 70 a Catalunya.
Per què aquest projecte? La dinàmica internacional i local, la situació demogràfica i d’immigració del nostre entorn, els conflictes entre les persones de cultures diferents, la degradació del nostre medi ambient… fan prendre consciència de sensibilitzar els nens i els joves a través de l’educació que el món és de tots; que tots els homes i dones tenen els mateixos drets independentment del lloc on hagin nascut, el color de la seva pell, la cultura a la qual pertanyin o la seva renda per càpita; que la diversitat cultural és un mitjà per enriquir la cultura pròpia, que tots som diferents i alhora iguals i que la protecció de la naturalesa no només és un bé per a nosaltres, sinó també per a les generacions futures.
Aquesta és la "missió ètica" d’una escola associada a la Unesco: intentar salvar l’escletxa existent entre el que passa al món i el que s’ensenya a l’escola.
L’autor és filòsof
