Les dones han estat maltractades pels historiadors quan expliquen el passat, relegades a un pla de pur fons d’una fotografia possible. La vida de les dones al llarg de les diferents èpoques s’ha escrit sota el signe de moltes vicissituds i angoixes, i ha desembocat la major part de les vegades en l’anonimat o en el més trist oblit.
"Només són dones", de Carmen Domingo, s’està representant al Teatre Nacional de Catalunya i parla d’aquestes dones oblidades per la Història. A l’obra, l’espectador descobreix aquelles dones que durant la Guerra Civil van patir. Carmen Domingo reivindica la memòria històrica i posa cara a cinc dones la realitat de les quals ha estat silenciada.
El públic descobrirà les seves vides modelades per uns fets històrics que abandonen l’abstracció del paper per esdevenir persones de carn i ossos en la veu de Míriam Iscla, vistes amb la lupa d’una altra dona, Carmen Domingo, que descriu totes les grandeses i misèries dels qui s’han enfrontat a l’horror. Heroïnes que van treballar a la resistència amb força davant la barbàrie feixista.
Aquests cinc monòlegs compten amb la direcció de Carme Portaceli que persegueix una lògica humanitària: donar a conèixer uns fets perquè no es tornin a repetir perquè la Història amb majúscules es torna a repetir quan els pobles l’obliden.
Tres de les cinc dones estan empresonades: una dona política conscient que la ideologia és una amenaça per a la seva vida, una miliciana de 17 anys i una catòlica. Les altres dues dones viuen el present: una iaia enviada a Rússia quan era petita i la néta de l’àvia que va ser enterrada en una fossa comuna. Míriam Iscla canvia de registre i realitza un treball reflexiu, evocador i emocionant i no defrauda els que la seguim fa temps ni els que per primera vegada s’enfronten a aquesta actriu versàtil.
A l’escenari, a Míriam Iscla l’acompanya Sol Picó que com una bessona siamesa de la paraula de Míriam Iscla posa en el seu cos el sentit i la sensibilitat d’aquestes dones en una dansa contemporània absorbent. La música en directe de l’espectacle correspon a una altra dona, Maika Makovski, que a través de les seves versions de les cançons i la seva música ens fa reviure les bombes, el sofriment, les pregàries, una música que es converteix en la banda sonora d’una sèrie de fotografies i emocions.
Espectacles com aquest haurien de ser bàsics per explicar el nostre passat. Música, dansa, imatges i paraula fan un espectacle complet i la directora ha estat la que ens ha posat les cançons com "El pont dels francesos" en imatges, en paraula i en moviment. Una directora que té una visió de l’espectacle total, que juga amb l’emoció, la realitat i el compromís polític i social. Així crea un teatre de recuperació de la memòria històrica des de l’energia que donen la creativitat i el talent.
