Dissabte passat, les persones diverses que s’agrupen en l’anomenat col·lectiu trans i aquelles altres que no som trans però creiem fermament en el màxim respecte per les múltiples identitats i lliure autodeterminació de la identitat de gène- re vam commemorar el Dia Internacional d’Acció per a la Despatologització Trans.
Reivindiquem que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) no consideri la transsexualitat com una malaltia mental i es retirin els trastorns d’identitat de gènere dels catàlegs internacionals de malalties. La patologització trans condiciona el procés que les persones trans han de passar si volen canviar-se de nom, hormonar-se o modificar el seu cos quirúrgicament. Aquesta reivindicació no implica perdre, en cap cas, el dret a rebre una atenció sanitària adequada i d’acord amb les preferències de la persona.
Actualment, el diagnòstic es basa en un protocol que té com a finalitat que la persona, que per exemple va néixer home però se sent dona, es mostri al món sota els cànons establerts del que és una suposada feminitat i es comporti com el sistema patriarcal imposa. És a dir, a les persones trans, se les estimula per reproduir els models de gènere tradicionals. Un exemple d’això és que algunes preguntes del test per determinar si una dona trans (una persona que en néixer se li va assignar el sexe home però que s’identifica com a dona) pot començar el tractament hormonal són extremadament sexistes: t’agraden les revistes de mecànica? T’agradaria ser florista? T’agraden les novel·les d’amor?..
Aquests models xoquen de ple amb l’alliberament de la dona o les noves masculinitats.
El problema no és de les persones trans, sinó de la societat que no sap com classificar aquestes persones en el sistema binari actual i limitador de sexes, ja que només es reconeix l’existència als homes i les dones, quan la pròpia natura ens presenta altres sexes o altres cultures i ens ensenya altres gèneres a part del masculí i el femení i altres formes de representar-los.
Per tant, no és suficient amb la revisió dels manuals de diagnòstic i els protocols d’intervenció, sinó que cal també un canvi social més profund cap a societats obertes a la diversitat sexual i de gènere, al lliure trànsit entre gèneres, a la indefinició, si cal, o a la creativitat en l’expressió de gènere.
Molta sort companyxs! Estem juntxs en la lluita!
L’autora és regidora delegada LGTBIQ de l’Ajuntament de Terrassa
