El model polític que aquests dies circula per les teles i pel jutjat del Vendrell no és d’un sol partit, ni de bon tros. Diguem-ho i repetim-ho, perquè aquesta és una de les claus. És l’essència de la política del 78, que ha tingut coses bones, regulars i nefastes: siguem equitatius també a l’hora de jutjar-la. Però està tocada de mort. No enterrada, encara, i sí en plena agonia, sense possibilitats de tapar més forats.
Tot aquest entramat de partits i fundacions, de percentatges, de favors, de "palcos del Bernabéu o del Camp Nou", de submissió de la política a la banca (qui dóna els crèdits, si no?) o de pornografia de portes giratòries amb les grans corporacions (i els favors d’anada i tornada) està mort.
El problema de Mas és que és fill del model del 78, a més del pujolisme, i no serà pare del sistema que surti de l’actual agonia. El model del 78, per exemple, es basava en pactes implícits: jo et deixo fer si tu no pixes fora de test. Ah, que tu et surts del guió i et passes de la ratlla? Tranquil, que aquí tenim uns quants expedients amb cosetes interessants… Així funciona, és una evidència.
Tothom té "cosetes interessants", en el vell model, amb alguna excepció. I això també acaba aquí, en aquest tsunami de jutges, guàrdies civils i telediaris. Mas no és creïble. Ni Rajoy ni… posem que el vuitanta per cent del sistema? Amb excepcions, insisteixo, però per aquí deu anar…
Això és el que acaba aquí, entre convulsions i contradiccions. Només qui ha començat, comença i continua net pertany al futur. No és pas que ens esperi el paradís, d’acord?
Però tampoc aquest infern tòxic i asfixiant que té paral·litzat el pa-ís.
