Imaginem que els dirigents europeus són tots com en Josep Cuní: rics, melindrosos i amb una gran mala consciència; que pateixen veient nens que passen fred i gana als Balcans, i els donen la màxima difusió possible. Bona gent, vaja.
Imaginem, ara, que els dirigents europeus, atès que són bona gent, decideixen obrir les fronteres balcàniques i mediterrànies a tots els immigrants que volen venir a Europa; de fet, volen anar a l’Europa del nord, als països protestants amb una llarga tradició d’acolliment de refugiats polítics; volen que els tractin bé, i no pas a bastonades, com als països islàmics, ortodoxos o catòlics. Els immigrants són pobres però no són rucs, i actuen com actuaríem vostè i jo si haguéssim de marxar de Catalunya (que tot pot passar). A on aniríem? A Suècia, o a Hongria? A Alemanya, o a Espanya? Ells ja han triat: escriuen Germany als seus cartells!
Imaginem per un moment que aquells països acullen aquests centenars de milers de desarrelats. Què en fan? Doncs els porten a grans refugis, que estan als barris de les ciutats, on conviuran amb d’altres semipobres que ja viuen dels impostos dels contribuents, o de la caritat capitalista si vostès són marxistes. No cal ser massa espavilat per entendre que els semipobres del lloc veuran de molt mal ull aquesta nova competència, no s’ho prendran gens bé. Si són demòcrates votaran partits antiimmigració, si no ho són, cremaran els refugis dels nouvinguts; aquests, naturalment, organitzaran la seva pròpia màfia per defensar-se dels autòctons, i així tindrem batalles de barriada -com a Ca n’Anglada o a les banlieues de París d’ara fa uns anys- però multiplicades per mil; fins que la guerra resolgui qui són els guanyadors, els beneficiaris d’aquella caritat necessàriament limitada.
Fem un pas més: imaginem que totes les teles del món retransmeten aquests acolliments -que ho faran, perquè els periodistes, com el J. Cuní o l’ A. Marquès, són bona gent i només viuen per defensar el pobres. Molt bé. Àsia té quatre mil cinc-cents milions de persones; Àfrica en té mil cent milions, i l’Amèrica espanyola, cinc-cents milions més. En total, sis mil milions d’éssers, més pobres que una rata, observaran com els refugiats a Europa han sortit de la misèria, els nens tenen aixopluc, menjar, salut i escola; llurs mares també, perquè algú els ha de cuidar, i llurs pares i avis també, per allò del reagrupament familiar. Els semblarà "fantàstic", com diu l’arribista de la Grossa. L’únic requisit que se’ls demanarà és ser perseguits polítics, i això és senzill: a Àsia, a Àfrica i a Hispanoamèrica qualsevol persona és un perseguit polític pel sol fet de néixer-hi.
Imaginem, doncs, que una part d’aquesta gernació -ni que només sigui un 5%- pensi que val la pena d’arriscar-se a anar a aquells països tan amables. Tres-cents milions de persones emprendran l’èxode, creant esgarrifoses escenes a les fronteres europees: Grècia, Itàlia, Espanya. A TV3 i a 8tv, els faltaran hores de programació per delectar-nos amb tanta misèria, tants nens amb mocs i mosques. Què farà Europa, si ja té els refugis plens i les butxaques buides? No s’ho imaginen? Doncs impedir-los l’entrada per la força. O sigui, disparar; dispararem nosaltres (a Melilla ja ho vàrem fer) o algú altre dispararà per nosaltres. Per exemple Turquia, Marroc, Algèria o Egipte: els deixem entrar a Europa a canvi que no deixin entrar ningú més a Europa, ve-t’ho aquí.
Tot això són, només, imaginacions. Les persones bones creuen que els polítics europeus no en són, de bons, i que ja trobaran la manera de solucionar-ho. Tant de bo!
Acabo amb una citació: "La immigració és l’afer més important a què s’enfronta el país, però no podré aconseguir que cap dels meus ministres se n’adoni". Winston Churchill, 1955.
