Feia dies que no trepitjava el Centre Cultural. Hi vaig anar dimarts passat a fer una conferència sobre innovació a les Jornades de l’ASAC i vaig arribar amb una mica de temps. Ni que fossin les nou del matí, em va causar una forta sensació l’exposició permanent de la pinacoteca de l’antiga Caixa Terrassa. Coneixia la col·lecció, però, en veure-la de nou, vaig constatar la seva vàlua. Els Rafael Benet, els Torres Garcia, els germans Viver, els Joaquim Vancells, els Pere Pruna conformen un recorregut curt per una exposició d’una qualitat fantàstica. Tot i que la reunió d’aquestes obres no deixa de ser bastant eclèctica, m’emporto alguns paisatges del millor Vancells o algunes peces de Rafael Benet d’un cromatisme absolutament personal. També em va resultar impressionant la disposició dels frescos de Torres Garcia de Mon Repòs, just abans de l’entrada de l’auditori Alfons Vallhonrat, i la imponent obra de Cinto Morera que hi ha al mateix hall, una obra d’una dimensió i una força insòlites en ell.
El Centre Cultural reuneix la millor pinacoteca de la ciutat. Esdevé un museu breu però extraordinari de la pintura catalana dels segles XIX – XX ( també hi ha Martí Alsina, Modest Urgell, Meifrèn, Casas, Alexandre de Riquer, Mir, etcètera). Tot i així, fa una mica trist. Aquesta és la veritat. Aquestes obres mereixerien ser exposades amb més sumptuositat museològica, però està molt be que, com a mínim, siguin accessibles i en puguem gaudir. Al Centre Cultural inaugurat el 1980 com la gran obra de la Caixa de Terrassa d’aleshores, li falta ara l’alè de l’organització financera local que li donava sentit. Estic convençut que els patrons de l’actual Fundació de l’Antiga Caixa Terrassa deuen tenir molts maldecaps per fer funcionar un Centre Cultural amb més cos que ànima. Hom té la sensació que és encara un bon xassís al qual falta motor. I és que l’obra social de les caixes d’estalvis catalanes desaparegudes en combat en la darrera crisi es troba molt a faltar.
Probablement, si no hi ha canvis inesperats, és difícil imaginar que es puguin repetir algunes retrospectives esplèndides, com la de Joaquim Vancells el 2003, o iniciatives com la de l’exposició que, amb tot el cor, vàrem organitzar el Centre d’Estudis Històrics sobre la Guerra Civil a Terrassa a inicis dels vuitanta. És difícil que en una ciutat on gairebé no queden institucions de la vella societat civil (amb excepció de Mútua i de la Mina) hi hagi musculatura de mecenatge per emprendre segons quines aventures. Caixa Terrassa no es va salvar de la crema de la crisi financera i, com la majoria de les entitats financeres catalanes, va expiar els seus pecats quedant diluïda, en aquest cas al BBVA, després del curt periple d’Unnim. Tant de bo el BBVA mantingui el seu compromís amb aquestes obres socials de les antigues caixes i, tant de bo, tots siguem prou intel·ligents com per ajudar que el mantingui.
A Terrassa ja vàrem tenir en els anys cinquanta del segle passat l’experiència de l’absorció del Banc Comercial de Terrassa pel Banco Comercial Transatlántico, que també havia de fer perviure l’esperit i la presència de l’antic Banc de Terrassa i que al final va quedar en res.
Recordo encara com la inauguració del Centre Cultural va comportar un fort debat sobre la cultura terrassenca entre les entitats locals. Un debat propi de la Transició però que no deixava de resultar interessant. Jo ho vaig viure des de l’Arxiu Tobella i després des d’Amics de les Arts. Feia por a les entitats locals que el suport que la caixa local els oferia s’afeblís i tot es concentrés en un centre d’altes prestacions però que podia debilitar l’associacionisme més de base que niava a les entitats. Era una discussió a mig camí entre el debat sobre el model cultural i el fred de peus. Màrius Samarra i el propi Torrella Niubó van tenir feina a posar pau. Recordo que també va jugar un paper molt important Xavier Guilà, que va ser molt hàbil a gestionar les relacions entre la caixa i les entitats locals en els anys vuitanta. Al final, el Centre Cultural va esdevenir una plataforma social i cultural molt notable, tot i que mai va aconseguir del tot ser el centre gravitatori de la cultura local. Va ajudar a donar projecció a la ciutat. La seva gestió va estar sempre molt lligada a les directrius de Caixa Terrassa i del seu principal decisor, Enric Mata, aleshores molt influent i que tenia un estil de gestió que arribava fins al detall.
El Centre Cultural té el repte de superar la nostàlgia, reinventar-se i mantenir una proposta de nivell al servei de la ciutat. Cal agrair als que posen esforços i diners en aquesta nova etapa per fer-ne una proposta viable i interessant. Quan hi havia Caixa Terrassa podíem criticar molt el que feia, però ara que no hi és la trobem a faltar.
